SOM DEL SUD

És dissabte i sona el despertador. Avui toca sortida amb els companys de la Guesthouse. Anirem al sud de l'illa fins a Vík (a uns 184 km de Reykjavík). Ens trobem a la universitat amb el company que ha anat a buscar el cotxe de lloguer i comencem el dia. 

Sempre em sorprendrà el sortir de la capital i trobar... res. Camps de lava, muntanyes i algunes cases perdudes pel camí, res més. Això sí, les siluetes de les muntanyes i les vistes són increïbles, la carretera número 1 (la principal) és la que fa la Ring Road i té un carril per banda però tot i això no hem trobat mai trànsit. 300.000 habitants no donen per tant. Crec que quan torni a Catalunya i vagi de l'aeroport a Girona per l'autopista serà un xoc una mica gran (a part que s'haurà de pagar, clar).

Seljalandsfoss des de darrera

La primera parada està programada a la Seljalandsfoss waterfall, a uns 126 km de Reykjavík. A Catalunya això seria una mica més d'una hora, aquí és 1 hora i mitja més o menys. Saps que estàs arribant perquè ja veus uns quants cotxes i autobusos aparcats que xoquen amb el que has anat veient fins al moment. Aquesta cascada no és com les altres, sinó que hi ha un petit camí que et permet caminar-hi per darrera, una vista totalment diferent a la que normalment atribuïm a una cascada! Ens posem bé perquè ens facin una foto però fa vent i acabem una mica molls... Normalment les excursions organitzades només tenen prevista aquesta cascada en aquest lloc, però nosaltres venim ben informats, i a 5 minuts caminant n'hi ha una de molt millor. La Gljufrarbúi waterfall. No la veus al arribar, t'has d'endinsar entremig d'una obertura entre roques i vas a parar en una mena de santuari de la cascada. El camí s'eixampla fins a formar una gran rodona on just a davant teu tens la cascada que baixa amb tota potència. Segurament sigui la millor que he vist fins ara a Islàndia després de Dynjandi, i el millor és que no hi ha ningú més perquè no està assenyalat enlloc.

Gljufrarbúi

Tornem cap al cotxe i anem camí a Skógafoss waterfall a uns 27 quilòmetres d'on estem. Pel camí veiem l'Eyjafjallajökull, el volcà que el 2010 va paralitzar tot el tràfic aeri Europeu, i ens parem just davant del museu (on només hi passen una pel·lícula i hi ha fotografies) on pots recollir cendra de l'erupció gratuïtament (a les botigues de records de Reykjavík et fan pagar per una cendra que potser només és sorra). Si t'imagines com devia estar la zona 3 anys enrrere se't posa la pell de gallina! Continuem la ruta i igual que abans, de seguida veus on és la cascada degut als autobusos i als cotxes aparcats, i perquè des de la carretera es veu la caiguda d'aigua de 60 metres. Si en la cascada anterior podies passar per darrera, en aquesta pots pujar un seguit d'escalons que et porten fins a dalt de tot on pots veure el riu d'on prové l'aigua. Realment dos vistes que normalment no veus en les cascades.

Skógafoss i al fons Eyjafjallajökull

Continuem cap a Vík, pel camí hi ha Reynisdrangar i Dyrhólaey però decidim arribar al poble a dinar i en tornant parar-nos. Al arribar fa un vent de bojos i entrem a l'àrea de servei a dinar, m'esperava més del poble, però no són més que quatre cases amb la platja. Portem el dinar de casa, però no ens diuen res, suposo que ara tampoc és temporada turística i no molestem als clients que volen seure ja que hi ha lloc de sobres. Un cop hem recuperat una mica d'energia, ens dirigim cap a la platja de sorra negra amb el vent de cara. Es veu que és d'aquest color perquè és rica en magnetita, que s'obté dels basals volcànics. O alguna cosa així, si algun geòleg llegeix això que em corregeixi. Un cop arribem allà ens preguntem perquè no fa més calor en aquest país, si fos així aquesta platja seria encara més calorosa que les de la costa brava! 

Posem benzina i anem cap a Reynisdrangar, que està a tocar de Vík. Aquest nom és donat a 3 grans roques que estan al mig del mar. Segons la llegenda, es diu que són tres trolls que es van convertir en pedra quan van ser il·luminats per la llum del sol. En aquest indret també trobem una cova i unes columnes basàltiques que són les atraccions dels turistes perquè pots pujar-hi i, evidentment, fotografiar-t'hi. Just a pocs quilòmetres també hi ha Dyrhólaey, un punt d'on tens uns vista espectacular de totes les formacions a la costa del sud d'Islàndia. A l'estiu m'han dit que és un lloc on també s'hi poden veure puffins.

Els tres trolls (a la imatge només dos)

El vent continua bufant amb força i alguns es queden al cotxe o surten molt poca estona. No ho entenc. Potser no tornarem aquí en molt de temps i ens hem de sentir privilegiats per estar en aquest país durant una temporada i ho hem de viure al màxim. Faci el temps que faci (i aquí és difícil tenir bon temps). Jo i un altre ens enfilem per roques i anem just al final d'un penya-segat on la vista és genial i t'hi podries quedar hores mirant com la força del mar xoca contra les roques.

Anant cap a Vík hem vist que també ens podem apropar al Sólheimajökull, una glacera. Amb el nostre petit cotxe ens posem per un camí de terra i roques que fa trontollar el cotxe de dalt a baix, però finalment arribem. Només ens hi apropem i no anem fins al capdamunt com vam fer amb el Langjökull. Podem dir que hem trobat la cova del Batman islandès! 

Cova al Sólheimajökull

Es va acabant el dia i ja fem camí cap a la capital. Però en Xavier, el fundador del Casal Català a Islàndia, em va dir que si encara teniem forces, ens paréssim a Seljavallalaug. Aquesta és la piscina més antiga del país, és una piscina exterior (ara gratuïta), situada als peus del famós volcà i entremig d'altres muntanyes. No és una atracció turística i és genial, només ens hi trobem una família islandesa amb els nens. L'aigua és, evidentment, calenta, i serveix per relaxar-nos després de tot el dia amunt i avall. Arribem clar i en sortim fosc. Hem de fer servir les llanternes dels mòbils perquè no es veu res. No s'hi pot arribar amb cotxe (l'has de deixar a uns 15 minuts a peu) i hem de caminar entremig de la muntanya a la llum de la lluna (quasi plena). 

Seljavallalaug

Arribem a Reykjavík ben cansats, sopem i a dormir. Un gran dissabte. 

NO FUNCIONARÀ, AURORA

Estàvem preparant el sopar amb els companys de pis fins que de sobte el propietari de la casa obre la porta i ens diu que estaves allà fora. Ho deixem tot i sortim corrents. Sense jaqueta ni abric, només equipats amb la il·lusió de veure't. Estem al jardí i ell tanca les llums. Ara et podem veure (encara) millor. Et mous i danses sense esperar res a canvi. Tots estem atents mirant-te, t'intentem fer alguna foto però no et deixes. Com més fosc està, més bé et podem veure, quina contradicció. Parlem entre nosaltres de la teva magnificència i que segurament no serà la única vegada que et veurem ni tampoc la que amb més força et mostraràs, però és la primera, i sempre és especial. 

Tornem cap a dins, alguns tenim les coses al foc i no volem cremar la casa. Sopem però no és com cada dia, estem tots amb el mòbil parlant amb la nostra gent informant-los que t'hem vist, per fi. No hi ha massa conversa, tots estem massa captivats. Tothom torna a les seves habitacions. Jo deixo les coses per rentar, agafo la jaqueta, guants i barret i surto cap al mar. Queda a 5 minuts de casa i és on més foscor hi ha. On et podré veure millor. No ens havíem vist mai però sabia que seria especial. Arribo allà i hi ha algú que també et mira. Però marxa. Millor. Podem estar els dos sols. 

Estàs allà, surts de l'horitzó amb un gran cercle que es va convertint en una línia que travessa tot l'aeroport fins a darrera del Perlan on tornes a encercar-te. En aquell moment no travesses Reykjavík, no t'agrada la llum ni tampoc mostrar-te gaire. Ets com un riu de fum suau, verd, et mous amb l'aire sense que ningú t'ho imposi, ets lliure. Et veig amb tres dimensions i ni tant sols porto les ulleres, que vagin fent els enginyers que mai aconseguiran crear-te. Tu portes només un fi vestit verdós i jo vaig ben abrigat per poder-te veure. Espero que no m'ho tinguis en compte. 

Veig que tens ganes de jugar, formes onades verdoses tal i com si d'aigua es tractés. Em giro mirant cap al Perlan i veig que estàs fent tot un cercle del qual sóc el centre. Em fas sentir molt petit a sota teu i cada vegada tinc menys fred. M'envoltes i em poso nerviós, no sé què dir, però penso que segur que t'has trobat amb la meva àvia allà dalt, segur que t'ha dit on estic vivint i per això has vingut a veure'm. Dona-li molts records quan la vegis. Diga-li que la trobo a faltar i que estic intentant estar a l'altura de les expectatives que sempre em posava. Diga-li que de molt sovint penso en quan em venia a buscar a l'escola quan era petit i que encara recordo quan miràvem els camions que hi havia aparcats al carrer Sant Dionís. Diga-li que part del que estic fent és per ella, que encara que no es deixi veure, sé que està allà. Diga-li que vaig plorar molt però que ara sóc més fort. Diga-li que potser no tornaré a parlar d'ella aquí mai més però que la recordo igual, que en això sóc molt reservat. I quan li hagis dit, fes-li una abraçada i un petó. Tal i com m'estàs rodejant a mi ara, i estarà contenta i segurament et prepararà un pa amb xocolata d'aquells que sempre em preparava quan arribàvem a casa. 

Vas desfent aquest cercle amb el que m'havies envoltat. Torno a tenir fred. On vas? Estàs marxant, ja no estàs sobre meu, et vas acostant al turó i cada vegada ets més petita. No sé si jugues a cuit-i-amagar o m'estàs deixant. Cada vegada tens menys intensitat. Et mous menys i t'encongeixes. Fins que desapareixes. I no se m'escapa cap llàgrima, però m'emociono. T'acabo de veure a tu, que només et mostres en certs llocs i en certes condicions i em sento privilegiat de ser aquí i d'estar vivint això. 

Vaig enfilant cap a casa amb només algun rastre al cel del que has estat durant aquesta estona. Penso que això no pot funcionar. Tu només vens quan ho tens tot a favor i jo t'he d'estar esperant sempre. No puc viure amb aquest neguit. No puc estar mirant per la finestra cada vegada que vaig a dormir per veure si has vingut. Jo he de fer la meva i tu la teva. Mostra't quan i com vulguis i segur que ja n'has enamorat a algun altre. Jo intentaré treure'm del cap la teva imatge sabent que no ho aconseguiré. Arribo a casa, rento els plats i surto. Ja veus. Ni 10 minuts que ja et trobo a faltar. I sí, tornes a estar allà. Amb el propietari de la casa parlem de tu. Em diu que normalment surts a partir de les 9 del vespre i em fa uns moviments amb les mans per exemplificar com et mous. Però jo et miro, no em calen les explicacions. Ells et veuen cada hivern i tot i així encara estan il·lusionats. Els nens s'estiren al jardí. T'has de sentir privilegiada. Però veus, no pot funcionar, només has tornat quan has vist que anaven maldades. Quan jo tornava cap a dins has decidit tornar amb la teva immensitat, i quan tot anava bé has decidit marxar. No podem seguir així. 

Fins aviat, Aurora. 

PRIMERA NEVADA A REYKJAVÍK

8 d'octubre de 2013. 06:15 del matí. Sona el despertador. Hora de llevar-se, avui tinc classe a les 08:20 a la facultat d'educació i queda una mica lluny d'on estic vivint. Vaig a la dutxa i al sortir-ne, mirant per la finestra de la cuina, veig que encara és fosc. Però hi ha alguna cosa que no funciona, està nevant! Efectivament, vaig a l'habitació, obro la finestra, i tot el jardí està nevat, uns tres dits. El dia ja no sembla tant dolent tot i aixecar-se aviat. M'afanyo a avisar per Whatsapp als companys i amics de Girona de que està nevant tot i que no serà l'última vegada. Però és la primera nevada a la ciutat des de que estic a Islàndia i fa il·lusió. 

Vista des de la meva habitació - Foto feta amb el mòbil

Esmorzo, preparo les coses i agafo el bus. Travesso Reykjavík com si fos la primera vegada, passem per Suðurgata, on hi ha la universitat, creuem el City pond mig glaçat, deixem a l'esquerra el Harpa sense rastre de neu (segurament la "calefacció" del terra ha desfet tota la neu ja), arribem a Hlemmur i baixo a la següent. La Háteigskirkja, com em diuen per Facebook, sembla el castell de Harry Potter al mirar-la entremig dels arbusts que té al davant. És increïble, la ciutat té tres estats d'ànims, quan fa sol, quan està núvol i quan està tot nevat. Encara haig de decidir amb quina em quedo, però el blanc li queda molt bé.

Tot sembla seguir com sempre, els autobusos continuen funcionant amb algun que altre retràs perquè s'ha de conduir amb precaució, però tothom segueix el seu ritme. De fet, parlant amb els amos de la casa on visc, m'han dit que això és del tot normal i que, de fet, en islandès d'això que ha nevat no en diuen ni neu. La sensació d'anar a la Universitat amb neu a banda i banda és diferent, sembla que hi vas amb unes ganes diferents. Tot és més alegre. Per estrany que pugui semblar, però, no fa molta fred. Jo vaig amb samarreta màniga curta i la jaqueta i estic perfectament. De fet, porto tots dos mesos així, encara no m'he posat jerseis a sota. Veurem com avança l'hivern. 

Una altra cosa que crida l'atenció és que hi ha zones en què no hi ha rastre de la neu. No diries que ha nevat si no fos pels cotxes aparcats a banda i banda. Un carrer així és Laugavegur (el carrer comercial principal de Reykavík) o la plaça de davant del Parlament (a la foto). Això és degut a que tenen un sistema de "calefacció" en alguns carrers en què fan passar aigua calenta per sota de l'asfalt per tal de desfer la neu. 

Per acabar, us deixo amb unes fotos de la nevada d'avui, 8 d'octubre:

City Pond

Vista de Reykjavík amb el Mount Esja de fons

Suðurgata

Einarsnes (carrer on visc)

GLACIER TRIP

El passat dissabte dia 28 de setembre la Universitat d'Islàndia va organitzar una sortida a la glacera Langjökull, la segona més gran de l'illa després del Vatnajökull. De fet, la universitat té un programa que és diu "Introduction to Iceland" i fa excursions programades en què et porten a fer de guiri. Realment n'hi ha que estan molt bé, com aquesta, perquè el preu és bastant inferior al normal. 

A les 08:00 estàvem al davant de l'edifici principal de la Háskóli Íslands per començar el nostre viatge. La primera parada és de rigor, per la gent que ha d'anar al lavabo i comprar alguna cosa per menjar, però la segona és a Hraunfossar. "Hraun" en islandès significa "lava", i "foss" cascada. I efectivament la primera cascada que et trobes està formada d'aigua provinent de la glacera que surt a través dels camps de lava. Al costat d'aquesta cascada, n'hi ha una de més impressionant, anomenada Barnafoss (la cascada dels nens). Diu la llegenda que es diu així perquè temps enrrere hi havia un pont de fusta (ara inexistent) que connectava el poble amb l'església, i quan dos nens es dirigien cap a casa després de sortir de missa, el pont es va desplomar i els nens van caure a l'aigua i van morir. 

L'aigua sortint d'entre els camps de lava - Hraunfossar

Continuàvem el nostre camí cap a la glacera Langjökull. Ens posem en mig d'un camí entre els camps de lava i mica en mica comencem a veure rastres de gel i glaç fins que arribem al punt que canviem d'autocar. Pugem a uns autobusos amb tracció a les 8 rodes que porten. Un 8x8. Els autobusos són antics camions de la Segona Guerra Mundial que s'utilitzaven per transportar míssils. I ara porten persones al capdamunt d'una glacera, com canvien les coses. 

Un extransportador de míssils, un 8x8

Pujant amunt fa un sol espectacular, el blanc del glaç i la neu ressalta i fa que més d'un es posi les ulleres de sol. El paisatge és esplèndid, elevacions a dreta i esquerra i tot cobert de pur color blanc. Arribem al punt més alt a uns 1450 metres d'altitud i amb 400 metres de neu a sota dels nostres peus. Allà ens expliquen que la neu que estem trepitjant ha caigut aquella mateixa nit i que tardarà 400 anys a ser a la part inferior de la glacera. Això significa que l'aigua que veiem baixar per les cascades anteriors feia 400 anys que havia estat allà dalt on érem nosaltres! I penses que si hi ha alguna cosa que ens preexisteix i seguirà existint després de nosaltres és la natura, i que entre tots ho hem de conservar. I és el que sembla que no seguiran fent en aquesta glacera. Hi ha un projecte per fer uns túnels subterranis (o subgèlids) per sota del glaç. Una atracció turística, encara que impressionant, totalment prescindible. Ens expliquen també que la veritable riquesa del país està allà, al glaç. Els seus diners estan allà. Aquella aigua la faran servir per fer energia, per això l'energia al país és tant barata. El millor d'això? És que són diners que no pots robar. 

A dalt de tot - Langjökull

Temps per gaudir del paisatge (tot i que tenim una boira emprenyadora que va i ve cada 5 minuts) i tornem a baixar. Ens parem a mig camí i ens ensenyen que hi ha zones que tot i semblar que hi ha gel normal, són esquerdes només cobertes amb neu suau, i que si per mala sort poses el peu o no toca et pots enfonsar al mig de la glacera i que és per això que de vegades redueixen la velocitat del cotxe per donar temps a les rodes d'adaptar-se i poder passar sense problemes. Segons ells no han tingut mai cap incident amb això. Posen una zona de seguretat i estem uns moments allà per veure els que ens rodeja. I ara sí, cap abaix i tornem al bus normal. 

Camí de Reykjavík ens parem a Deildartunguhver on hi ha una zona que es pot veure clarament l'aigua calenta sortint de sota terra (hot spring) a més de 100ºC. A la zona ens trobem amb un fet impensable a Espanya. Petites parades on comprar fruita sense venedor, aquí tothom confia en què pagaràs en unes petites bústies que estan situades al costat de cada parada i no passarà res. Impensable a Espanya, com deia. 

Pagaries? - Deildartunguhver

Arribem a la capital. Dutxa d'aigua calenta, descansar i posar-me a treballar en un dels treballs que he d'entregar a final de mes "The EU Reactivity in Weapons of Mass Destruction Policies". Sounds like fun, eh?