NO FUNCIONARÀ, AURORA

Estàvem preparant el sopar amb els companys de pis fins que de sobte el propietari de la casa obre la porta i ens diu que estaves allà fora. Ho deixem tot i sortim corrents. Sense jaqueta ni abric, només equipats amb la il·lusió de veure't. Estem al jardí i ell tanca les llums. Ara et podem veure (encara) millor. Et mous i danses sense esperar res a canvi. Tots estem atents mirant-te, t'intentem fer alguna foto però no et deixes. Com més fosc està, més bé et podem veure, quina contradicció. Parlem entre nosaltres de la teva magnificència i que segurament no serà la única vegada que et veurem ni tampoc la que amb més força et mostraràs, però és la primera, i sempre és especial. 

Tornem cap a dins, alguns tenim les coses al foc i no volem cremar la casa. Sopem però no és com cada dia, estem tots amb el mòbil parlant amb la nostra gent informant-los que t'hem vist, per fi. No hi ha massa conversa, tots estem massa captivats. Tothom torna a les seves habitacions. Jo deixo les coses per rentar, agafo la jaqueta, guants i barret i surto cap al mar. Queda a 5 minuts de casa i és on més foscor hi ha. On et podré veure millor. No ens havíem vist mai però sabia que seria especial. Arribo allà i hi ha algú que també et mira. Però marxa. Millor. Podem estar els dos sols. 

Estàs allà, surts de l'horitzó amb un gran cercle que es va convertint en una línia que travessa tot l'aeroport fins a darrera del Perlan on tornes a encercar-te. En aquell moment no travesses Reykjavík, no t'agrada la llum ni tampoc mostrar-te gaire. Ets com un riu de fum suau, verd, et mous amb l'aire sense que ningú t'ho imposi, ets lliure. Et veig amb tres dimensions i ni tant sols porto les ulleres, que vagin fent els enginyers que mai aconseguiran crear-te. Tu portes només un fi vestit verdós i jo vaig ben abrigat per poder-te veure. Espero que no m'ho tinguis en compte. 

Veig que tens ganes de jugar, formes onades verdoses tal i com si d'aigua es tractés. Em giro mirant cap al Perlan i veig que estàs fent tot un cercle del qual sóc el centre. Em fas sentir molt petit a sota teu i cada vegada tinc menys fred. M'envoltes i em poso nerviós, no sé què dir, però penso que segur que t'has trobat amb la meva àvia allà dalt, segur que t'ha dit on estic vivint i per això has vingut a veure'm. Dona-li molts records quan la vegis. Diga-li que la trobo a faltar i que estic intentant estar a l'altura de les expectatives que sempre em posava. Diga-li que de molt sovint penso en quan em venia a buscar a l'escola quan era petit i que encara recordo quan miràvem els camions que hi havia aparcats al carrer Sant Dionís. Diga-li que part del que estic fent és per ella, que encara que no es deixi veure, sé que està allà. Diga-li que vaig plorar molt però que ara sóc més fort. Diga-li que potser no tornaré a parlar d'ella aquí mai més però que la recordo igual, que en això sóc molt reservat. I quan li hagis dit, fes-li una abraçada i un petó. Tal i com m'estàs rodejant a mi ara, i estarà contenta i segurament et prepararà un pa amb xocolata d'aquells que sempre em preparava quan arribàvem a casa. 

Vas desfent aquest cercle amb el que m'havies envoltat. Torno a tenir fred. On vas? Estàs marxant, ja no estàs sobre meu, et vas acostant al turó i cada vegada ets més petita. No sé si jugues a cuit-i-amagar o m'estàs deixant. Cada vegada tens menys intensitat. Et mous menys i t'encongeixes. Fins que desapareixes. I no se m'escapa cap llàgrima, però m'emociono. T'acabo de veure a tu, que només et mostres en certs llocs i en certes condicions i em sento privilegiat de ser aquí i d'estar vivint això. 

Vaig enfilant cap a casa amb només algun rastre al cel del que has estat durant aquesta estona. Penso que això no pot funcionar. Tu només vens quan ho tens tot a favor i jo t'he d'estar esperant sempre. No puc viure amb aquest neguit. No puc estar mirant per la finestra cada vegada que vaig a dormir per veure si has vingut. Jo he de fer la meva i tu la teva. Mostra't quan i com vulguis i segur que ja n'has enamorat a algun altre. Jo intentaré treure'm del cap la teva imatge sabent que no ho aconseguiré. Arribo a casa, rento els plats i surto. Ja veus. Ni 10 minuts que ja et trobo a faltar. I sí, tornes a estar allà. Amb el propietari de la casa parlem de tu. Em diu que normalment surts a partir de les 9 del vespre i em fa uns moviments amb les mans per exemplificar com et mous. Però jo et miro, no em calen les explicacions. Ells et veuen cada hivern i tot i així encara estan il·lusionats. Els nens s'estiren al jardí. T'has de sentir privilegiada. Però veus, no pot funcionar, només has tornat quan has vist que anaven maldades. Quan jo tornava cap a dins has decidit tornar amb la teva immensitat, i quan tot anava bé has decidit marxar. No podem seguir així. 

Fins aviat, Aurora.