THE 3-WEEK COURSE IN ICELANDIC IS OVER

Myself at some place in Núpur

Last Friday, 23rd of August, we were doing our final exam for the A1 level in Icelandic. That showed that the 3-weeks were over. My first days were a bit complicated, doing new friends, getting to know other students... and I was hoping to finish as soon as possible. But days passed, and every day was better than the one before, and at the end we were like a big family. We did everything together, we had breakfast, lunch, dinner, study together, go hiking together... And it was so good. All in all, these weeks have been a great experience to know other exchange students, but also to discover a little bit more of Iceland, the Westfjords. It's a fantastic place and, unfortunately, it's not a popular destination for tourists. 

The "last dinner" was pretty good, the shows performed by the different classes were amazing, I was in the lowest class, for students that are not used to decline, and don't know any similar languages to Icelandic. But I must say that our show was the best, "Ganga style", "Ganga" in Icelandic means "Walk". We (and particulary my roommate, Michi) did special lyrics to thank our teacher, Óli, for his great teaching. Here it is:

And we also won the Núpur Quiz organitzed by another class! 10L of beer as a reward! Who's the best class now? 

Last dinner

But now it's all over, and tomorrow I start University at 08:20 so I'm going to wake up really early. Hope everything is OK in my home town. 

Sjámst! 

PS: I have posted some photos at FB, you can have a look at them by clicking here

KALDBAKUR (1000m) ASSOLIT

El passat dissabte 17 l'alarma del despertador sonava a les 8 del matí, hora no habitual un cap de setmana aquí a Núpur. A les 10 sortia l'autobús que ens portava cap al Kaldbakur, el cim més alt dels Westfjords amb 1000m. Dutxa, esmorzar, preparar alguna cosa de menjar per la caminada, vestir-se adequadament i cap al bus. 

Allà ens esperava el nostre professor durant aquestes tres setmanes, que també ens faria de guia per pujar al cim. Hi havia molta boira però les previsions apuntaven a que el sol aniria sortint d'entre els núvols a mesura que passessin les hores. Mitja horeta de trajecte i baixem, ens trobem amb el primer obstacle, hem de creuar un riu. Dissabte passat un grup també va passar-hi però no hi havia tanta aigua com avui, ha plogut força durant aquesta setmana. Intentem buscar el lloc amb menys amplitud i menys profunditat i saltem a l'altra banda. Anem pujant, la boira sembla que no vol marxar però tampoc és molt densa. Malgrat tot quan estem a uns 200 o 300 metres d'altitud la suor es confon amb les gotes d'aigua, aquí anem sense jaqueta però amb roba impermeable. Les pendents cada cop són més pronunciades però són camins on podria passar un cotxe, fins aquí no gaire emocionant, fins que arribem als 500m. Mig camí i pausa per menjar alguna cosa. L'Óli ens explica que la vall que hem passat era considerada per autors antics com l'entrada a l'infern. 

Piles carregades i continuem. Aquí és on comença la veritable aventura. Passant pel cim de muntanyes on a dreta i esquerra tenies boira i no podies veure el final de la caiguda, passant per llocs complicats on un peu mal posat et podia fer relliscar muntanya avall. La boira cada vegada era més espessa i la jaqueta ja es feia indispensable, estàvem completament molls, però per sort la roba era impermeable. Fotos les mínimes i amb el mòbil, no veies res més enllà de 3-4 metres i la càmera es mullava de seguida. Arribem als 800m i ja estem molt cansats, realment estem pujant molt ràpidament tot i les condicions meteorològiques i la pendent força pronunciada que estem pujant. Parem un moment per descansar i continuem. Queden només 200m. La boira no et deixava veure quasi bé res, tot et semblava el cim del Kaldbakur, i quan hi arribaves veies que no, que allò no era més que un escaló més. Potser sí que estavem immersos en el camí de l'infern.

Però de sobte sentim que el grup més capdavanter està cridant i celebrant que han arribat al cim. Sabem que queda poc i exprimim les nostres forces. Ja hi som. Són les 14:00. "Great time" diu el guia. Com en totes les muntanyes i cims a dalt hi ha un "llibre de visites" i l'estampa per segellar el que vulguis. Jo trec el mapa i segello el lloc, tal i com vaig fer amb el Myrarfell. Fotos de rigor a dalt i la meva estelada és l'atracció dels altres. La majoria ja sabien tot l'afer Catalunya-Espanya perquè els catalans d'aquí ens estem esforçant a explicar-los la realitat catalana i molts no dubten en ajuntar-se a la foto, foto que pujaré més endavant quan torni a Reykjavík. El cim la boira encara és més espessa i aquí sí que està plovent. Tampoc podem veure més enllà de 4-5 metres i ho fa tot més místic. Les vistes des d'aquí dalt han de ser espectaculars, però aquesta visió també és genial, no saps què et pots trobar mentre camines, i això dóna lloc a tota mena d'imaginacions que fan més curt el trajecte. Estem realment a 1000m? Ha valgut la pena l'esforç? Malgrat que les visions no siguin les millors, podem dir que sí, que ha valgut la pena.

Comencem a baixar, però jo em quedo amb el meu company d'habitació que vol segellar el seu diari personal amb l'estampa i escriure al llibre. Quant ens girem no veiem ningú, tothom ha començat a baixar i no recordem per on hem pujat. La boira ens impedeix veure cap on hem de caminar. Anem cap a una banda però de seguida veiem que per allà no hem pujat. Veiem un cúmul de pedres i anem cap allà. És possible que aquell sigui el camí de tornada. Però no veiem petjades al terra. Decidim cridar, per si algú ens sent. Sentim la resposta que ve des des l'altra banda, però no és possible. Hi tornem. Ara sí, es sent de baix. Comencem a baixar però aquell no era el camí pel qual havíem vingut. Era més complicat, relliscava molt més i havies d'anar molt en compte. Però finalment veiem algun company del grup, ja som amb ells. Continuem la via cap a la vall que ens portaria al bus de tornada cap a l'hotel i el camí està molt més enfangat, has de parar molta atenció per no caure. Passem tots els obstacles i arribem als 500m on el camí ja és normal. Però ara de baixada. Aquí decidim anar pel dret, no fer les zigues-zagues que fa el camí i baixar en línia recta. Això és més ràpid però més perillós. Però m'agrada. El guia es posa a còrrer per la pendent mentre tots baixen a poc a poc. Jo decideixo seguir el professor, corrent. Quina sensació, és única, baixar corrent per un gran pendent, amb pedres, roques i herba i la pluja que et va caient a sobre juntament amb la boira que no et deixa veure gairebé el final. Arribem a la primera parada. Esperem a que tots baixin i ens trobem altre vegada amb el mateix. Decidim tirar pel dret i a còrrer. Ningú més s'hi apunta, realment no sabem el que es perden.

A partir d'aquí és tot camí pla i sense dificultat. Quan estem pràcticament arribant al bus el sol comença a sortir. Però de seguida es tapa, per sort. Arribem al bus i acabem el trajecte. Arribem a l'hotel a les 18:00. Ha estat una gran excursió. Dutxa d'aigua calenta i descansar.

Avui ja queda molt poc per acabar el curs, dissabte ja tornem cap a Reykjavík.

PD: Asia found a very beutiful quartz mineral up there and someone stole it at the Hotel. But we made a good research and we found it again!
PD2: The next post will be in English. 

UNA PETITA HISTÒRIA

Era diumenge, tothom estava cansat de la nit anterior i el matí començava a les 12 del migdia. Alguns esmorzaven, d'altres dinaven, tot depenent de la seva procedència. A la tarda, estudi. Però al cap d'unes hores estava avorrit. Anar a caminar pels voltants de l'hotel era l'única activitat atractiva en aquell lloc remot dels Westfjords. Va a l'habitació, es posa les botes, agafa la jaqueta i prepara la càmera. Està llest. Diu un "see you" als companys que estan al menjador i surt. A fora fa vent, però el sol brilla i no fa gaire fred. Direcció Skrúður Garden. 

El jardí va ser inaugurat oficialment l'any 1909, però des del 1905 ja donava alguns fruits i va deixar de funcionar el 1980 quan l'escola de Núpur va tancar. El 1992 un grup de voluntaris va decidir que aquella bellesa no podia quedar d'aquella manera i van decidir començar a reconstruir-lo. A l'entrada una inscripció que traduïda vindria a ser "Ella planta els fruits, Déu els hi dóna", i l'altre accès està presidit per dos grans ossos de balena tot fent un bonic "semiel·lipse" coronat amb la bandera islandesa al capdamunt. El jardí sembla un oasi per les plantes en un indret on la terra és tant infèrtil. Les hores de treball que hi devia posar Sigtryggur Guðlaugsson encara donen els seus fruits. Al seu interior veus herba, plantes de tot tipus i petites plantacions de fruites que pots anar seguint per petits caminets de pedra que conflueixen en un mateix que va a parar a font que històricament servia per regar el jardí, l'aigua arribava a 7 metres de distància. 

Passa el jardí i continua pel camí fins a trobar una valla per impedir que els xais que volten per la zona puguin accedir a les flors. La sobrepassa i continua. No hi ha ningú, només muntanyes a banda i banda, amb els animals de rigor i ell passant per la "vall". El vent no bufava en aquell indret i només sentia les seves passes i com passaven els segons al seu rellotge. A la seva esquerra tenia un petit rierol que s'anava alimentant amb l'aigua que baixava de les muntanyes on encara hi ha algunes plaques de gel del llarg hivern islandès d'enguany. És bonic, perquè es creen petites cascades la música de les quals trenca amb el silenci de la zona i ajuda a crear una agradable melodia: passes, broques i cascades. 

Amb tot això, s'havia oblidat completament que portava la seva càmera a sobre, i decideix fer-se una foto al cim d'una pedra, queda fosca, però li és igual, la brillantor que li ha aportat aquesta caminada ho compensa. Ja la retocarà amb l'ordinador. Decideix continuar una estona més, i pensa, pensa en el que li espera aquest any i el que ha deixat a la seva ciutat. Les notícies que li van arribant són bones, cosa que no el fa estar trist. Tot funciona, tot rutlla, tot segueix igual, però no per ell, s'haurà d'adaptar a una nova Universitat, fer nous amics, conèixer la ciutat, adaptar-se a la completa foscor de l'hivern quan ha estat uns anys treballant a la platja amb un sol de justícia, a no veure la seva gent... És un repte, i està disposat a assumir-lo. Som-hi, mitja volta i cap a l'hotel. Ha agafat forces. Saluda de nou als companys, sopar i descansar. Demà torna a tenir classe. 

PRIMERA SETMANA A NÚPUR, COMPLETA!

Avui acabem la primera setmana a l'Hotel Núpur, als Westfjords. Aquesta és una zona que no solen visitar els turistes, no forma part de la ringroad, la carretera que rodeja tota l'illa. Com ja vaig dir, estem al mig del no res i al no res no hi ha ningú. Només nosaltres i uns camioners que estan construint alguna cosa prop de la costa. Això té els seus avantatges i inconvenients, avantatges perquè pots gaudir de la natura com segurament no es pot fer gairebé mai, i inconvenients perquè no hi ha les facilitats a les que estic acostumat a la ciutat, però he vingut a viure un any diferent, i aquí estic. 

Dijous vam pujar a una muntanya que hi ha al costat de l'hotel. Dificultat baixa per pujar, alta per baixar. Vam pujar per l'ala est i mentre anaves pujant podies veure la grandesa del fiord on estem. Estava ennuvolat, però era increïble igualment. Arribem al pic, hi ha una caixa que conté una llibreta que és com un llibre de visites i un segell. Trec el mapa dels Westfjords i segello la zona on estem. Cim assolit. Algunes fotografies de grup de rigor i cap avall. Però no baixem pel mateix lloc, caminem per la cresta i arribem al final. Sembla que no hi ha altre manera que anar cap avall, el camí no és tant planer com ho era a la pujada i havíem de lliscar per les pedres tal i com si llisquéssim per la neu a l'hivern. De fet, cada vegada que anem a caminar no puc parar de pensar com ha de ser tot això nevat, si ara és genial, a l'hivern deu ser frábært! Quan ja som abaix i pensem que tot serà fàcil fins a l'hotel ens trobem que per arribar-hi hem de creuar una petita riera que conté l'aigua que baixa de les muntanyes per arribar al mar. Botes fora, pantalons amunt i peus a l'aigua. Riu creuat. I ara sí, via fins l'Hotel. Sopar i parlant amb els altres estudiants. 

Divendres tocava anar a Ísafjörður, on fem part de les electives, que vindria a ser com una mena d'optatives. De les dos possibles, jo només en feia una, i em vaig prendre les dos hores per anar a fer un volt pel poble i comprar quatre coses que feien falta per viure al no res. Optativa feta i cap a Suðureyri. Allà hi feien l'Act Alone Festival. Es veu que en tota aquesta zona només han tingut un actor famós, i aquest festival es per rememorar-ho. Tres actuacions, dos monòlegs i un concert. Tots protagonitzats per una mateixa persona. El primer va ser genial, How to become Icelandic in 60 minutes. Del concert vaig escoltar un parell de cançons i vaig anar a sopar al bar del poble. No hi havia ningú, l'esdeveniment era molt important i tots estaven al concert. Entrepà calent de pernil i formatge tot contestant els WhatsApps de la gent que encara pensa amb mi a Girona. De sobte, entren 7 o 8 dones d'uns 50-60 anys i em pregunten si es poden seure a la meva taula. No m'hi puc negar, elles són les locals, jo un estranger. S'assenten i comencen a parlar entre elles i una es dirigeix a mi preguntant com em dic, d'on vinc... Molt simpàtiques. Jo parlava l'islandès que sabia fins al moment i amb anglès. És genial com tothom a Islàndia sap anglès. Grans, petits i mitjans. Igual que a Espanya, eh? Anem al segon monòleg, i 45 minuts de bus cap a Núpur. Són les 2 de la matinada, a dormir. 

Dissabte a la tarda amb un petit grup fem una expedició cap a dues granges abandonades a hora i mitja de l'hotel. Alviðra i Gerðhamrar es diuen. La història diu que el granger d'una de les dues un dia es va tornar boig i va matar la seva família i la de la granja del costat. Des de llavors aquest lloc està abandonat i ningú hi vol anar. D'altra banda, tampoc em sembla tant estrany. No hi ha res al voltant. Encara menys que on estem nosaltres. És impactant arribar i mirar a través de les finestres, perquè encara es pot veure la taula del menjador, la cuina... Si t'imagines el que va passar, un calfred et recorre el cos. 

Deixant de banda el que hem anat fent cada dia és interessant també algunes coses "islandeses" que hem après:

• Els islandesos tenen com una llista de noms que poden posar als seus fills i filles. Si el nom que li vols posar no està a la llista, doncs no li pots posar. I si realment ho vols, ho pots demanar, amb la característica que el nom s'ha de poder declinar. 
• Moltes cases tenen el màstil per posar la bandera del país. Bandera que representa el foc (vermell), l'oceà (blau) i el gel (blanc). Això és bàsicament per dues coses, en primer lloc per demostrar l'orgull pel seu país. I en segon lloc per informar si són a casa o no. Si hi són, bandera hissada, si no, avall. 
• Les piscines. Les famoses piscines termals d'Islàndia. Quan hi entres t'has de dutxar. Literalment. Amb el banyador tret t'has de dutxar amb sabó. Això és el que ens han dit, es veu que abans era més rigorós però ara no tant. Aquí tenen les dutxes a les piscines per utilitzar-les, no només per passar-hi per sota com normalment es fa a les piscines de Catalunya. 
• Parlar del temps no és tant tòpic com a casa. Pot ser un perfecte icebreaker per començar a parlar amb un islandès. Es veu que en parlen molt sovint. Aquest és un estiu estrany, es veu que és massa fred i està plovent més que altres anys. Aquí avui ha sortit el sol, però des de dimarts que no el veiem.

Res més, divendres va fer una setmana que vaig marxar i de vegades et poses al llit i penses que l'endemà, agafant el cotxe, podràs anar a veure la família i els amics.

Bless, bless! 

PD: Com ja vaig dir, no puc passar les fotos a l'ordinador, quan torni a Reykjavík prometo que ho faré. 

ARRIBADA A NÚPUR

El passat dilluns dia 5 d'agost vam arribar a Núpur des de Reykjavík després d'un llarg viatge amb autobús. Sortíem a les 9:00 del BSÍ (estació d'autobusos) i arribàvem cap a les 19:00 al Hótel Núpur. Alguns problemes amb el bus i les parades de rigor van fer que el viatge s'allargués una mica. 

M'haureu de disculpar, vaig deixar el cable per passar les fotos de la càmera a l'ordinador a Reykjavík per tant no les podré penjar fins el dia 24 quan tornem. Tot venint cap aquí vam passar per carreteres no asfaltades on pràcticament passava només l'autobús. Quan venia un cotxe un dels dos havia de parar per deixar passar l'altre. Anàvem resseguint els fiords tal i com si ho féssim amb els dits sobre un mapa, però no amb la suavitat dels dits, sinó amb la rugositat de les pedres islandeses. Per sort, el paisatge era espectacular i les hores no passaven tant a poc a poc i es feia tot més amè. 

Sens dubte, la parada més impressionant va ser un cop ja arribats a la zona dels Westfjords, les cascades Dynjandi. Dic cascades perquè hi ha la més gran situada a dalt de tot, però tot pujant per veure-la vas recorrent altres petites cascades, que totes tenien el seu encant, les petites gotes d'aigua que s'escapaven formaven diferents arcs de Sant Martí ajudades pel gran sol que feia. El silenci del lloc es veia alterat pel soroll de l'aigua tot baixant muntanya avall, un lloc perfecte per estar una estona tot gaudint de la natura. De fet, anàvem pràcticament amb màniga curta! Malauradament havíem de continuar el nostre camí. Impressionant, us deixo una foto del Google mentrestant... 

Dynjandi. / Foto: www.f-stoptours.com

I vam arribar. L'hotel està al mig del no res. A 45 minuts del lloc més poblat de l'àrea, Ísafjörður. No és res de l'altre món, bastant "cutrillu". Habitacions dobles amb un company d'Alemanya. Lavabo compartit. I ens donen esmorzar i dinar de dilluns a divendres. Els altres dies ens ho hem de preparar nosaltres, en unes cuines que tenen dos fogons i només en funciona un i pocs plats i olles per fer servir. La solució? Menjar en horari català. Aquí tothom menja bastant aviat (a les 12 hem de dinar i representa que a les 7 sopar) per tant si et surts de l'horari quan t'has de fer l'àpat és quan pots estar més tranquil. Això contrasta amb el curs que hi estem fent, que està força ben organitzat i amb forces activitats per fer. Tot i això queden forces hores lliures en les que has de buscar coses per fer en aquest lloc apartat. Malgrat tot, la zona és bastant impressionant, per tant sempre hi ha el moment per agafar la càmera i voltar per el fiord. 

Pel que fa als altres estudiants, que som cap a 100, al principi es feien molt per països, i per tant costava d'entrar una mica a les converses perquè parlen els respectius idiomes. Ara sembla que es va obrint la cosa i va sent més fàcil. Encara queden 17 dies per endavant. 

Fins aviat!

Bless, bless! 

PRIMER CONTACTE AMB REYKJAVÍK

Després d'un vol tranquil però cansat, arribava a Keflavik, lloc on està situat l'aeroport internacional d'Islàndia. Agafo les maletes i el bus que ja tenia reservat i direcció a la capital. Primera sensació, era clar, però eren les 4 del matí. A banda i banda de carretera no hi havia res més que camps de terra i pedres. Però no qualsevol pedra, era una que m'era familiar, l'havia vist a algun altre lloc. Efectivament, a Olot, allò era pedra volcànica. Alguna casa i magatzems ben il·luminats i poca cosa més. Arribem a Reykjavík i hi ha una activitat inesperada, taxis amunt i avall i molta gent pels carrers, era divendres, i la gent estava de gresca. El conductor del bus que em porta cap a la Pálshús Guesthouse, la que serà casa meva durant aquests 10 mesos, em diu que la setmana següent celebren el Gay Proud Parade a Reykjavík, on s'hi apleguen més de 100.000 persones (a Islàndia són 300.000 habitants més o menys). Entrega de claus i a dormir, poques paraules, cal recordar que malgrat que és tot clar, encara és de matinada. 

Em desperto tard, rondant les 12 del migdia, una dutxa i a l'aventura per la ciutat. Me'n vaig sense mapa però guiat per la Hallgrímskirkja, punt que es veu des de pràcticament tot arreu. Direcció establerta. Rodejo l'aeroport local tot a tocar del mar que es pot anar resseguint per un passeig molt romàntic, com un Camí de Ronda però sense les platges de rigor ni la calor de la Costa Brava, es veu força gent fent footing o anant amb bicicleta. Al cap de 10 minuts em trobo el campus de la Universitat. Pensava que la UdG era petita, però la Háskóli Íslands encara ho és més, de fet crec que campus ve de camp-us. Una gran esplanada d'herba acaba amb unes escales de pedra que donen accés a l'edifici principal de la HI, aquest està rodejat d'altres edificis que encara no sé què són, he descobert on estaré estudiant jo (crec) però poca cosa més. Poca activitat, és estiu i dissabte, mala combinació per una edifici escolar. 

Háskóli Íslands

Continuo caminant fins arribar a la Hallgrímskirkja, l'edifici més alt del país amb els 74,5 metres que s'alça el campanar que puja simètricament fins a la punta, dic simètricament perquè l'edifici té forma d'avió, tot i que l'arquitecte diuen que la va fer pensant en els rius de lava. Davant l'església hi trobem l'estàtua de Leifur Eiriksson, primer europeu que va anar a Amèrica (es diu que 500 anys abans de Colom). Continuo el tour per la ciutat i els seus carrers, cases de diferents colors, però totes senzilles, sense grans parafarnàlies ni històries. Cases acollidores, però. El centre de la ciutat és ple de gent, cosa que contrasta amb els afores, on no hi ha pràcticament ningú. Botigues de noms impronunciables, bars i restaurants,... tot es concentra al carrer Laugavegur, el famós "carrer de les botigues". 

Leifur Eiriksson amb la Hallgrímskirkja

Era hora de buscar quelcom per menjar, els restaurants eren plens de gent i no massa econòmics, per això vaig decidir entrar al Bónus, conegut supermercat per ser el més barat d'Islàndia, i vaig comprar alguna cosa per menjar. Fet això, torno a casa i descanso una estona. Allà conec els amos de la Guesthouse, una parella molt simpàtica amb dos fills de 10 o 11 anys. Molt acollidors i familiars, perfecte. 

Avui també ha estat un dia molt profitós, crec que ja sé perquè els islandesos creuen amb els elfs, però us l'explicaré un altre dia. Demà m'he d'aixecar aviat perquè agafem el bus que ens portarà fins a Núpur, on començarem el curs de 20 dies d'islandès i cultura islandesa. 

Bona nit! 

HA ARRIBAT

Foto: @pepantonvieta

Ja hi som. 2 d'agost i a les 19:00h agafaré l'autopista en direcció de l'Aeroport del Prat. Fins ara als aeroports o hi havia anat per anar a buscar algú o per anar a fer un viatge amb un vol de tornada que no passava de la setmana. Aquesta vegada vaig amb un sol bitllet, sé quan hi vaig, però encara no sé quan tornaré. Segurament voltarà el juny del 2014. Però no pensem en tornades quan encara som a Girona. 

Ahir va ser un dia complet, no li va faltar quasi res, al matí em van preparar una gimcama (sorpresa, jo anava amb la idea de despedir-me de la platja) per Girona amb una sèrie de proves que havia de superar tot anant vestit de pallasso. Per sort no em vaig trobar ningú conegut! Un cop acabat el recorregut tocava recuperar energies amb un bon dinar (foto), aquí va ser la despedida dels companys que més aprecio, hem passat moltes coses junts amb cada un d'ells i això sí que no s'esborra, aquest any els hi espera un gran any també, amb moltes coses a fer, els hi desitjo tota la sort del món. Cada abraçada que els hi feies sabies que era la última fins d'aquí un any, algunes més llargues, d'altres més curtes, unes més càlides, d'altres més... però totes portaven un "fins aviat" com a rerefons. 

A la tarda tocava treballar una mica amb els companys de l'Olla dels Maiquiets de Vilablareix amb els que tantes hores hem passat amunt i avall amb diferents bolos des de fa uns quants anys. També els hi desitjo molta sort i molts bolos en aquest any. Visita especial de'n Martí i la Meritxell, dos monstres que estan disposats a menjar-se el món, quan torni us ajudo! 

En acabar vaig anar per la noble i immortal Girona, assegut a les escales de la Catedral penses en tot el que has viscut aquí i el que et queda, però no se't treu del cap que un any el passaràs a Islàndia, país del gel i del foc. I aquí va arribar una de les despedides més dures, però d'aquelles que et fan més fort. Fins aquí. 

I avui tocava revisar maletes, comprovar els pesos de cada una, acabar de revisar de no deixar-te el més essencial (perquè tot no m'ho puc endur) i assegurar-te que portes el millor de cada un dels records. Us deixo, haig d'acabar de fer alguna cosa tot escoltant Reykjavík dels Amics de les Arts. Bon cap de setmana!

Si trobeu aquesta imatge no en feu cas, és per un article que vaig escriure a criminologos.eu! ;)