Era diumenge, tothom estava cansat de la nit anterior i el matí començava a les 12 del migdia. Alguns esmorzaven, d'altres dinaven, tot depenent de la seva procedència. A la tarda, estudi. Però al cap d'unes hores estava avorrit. Anar a caminar pels voltants de l'hotel era l'única activitat atractiva en aquell lloc remot dels Westfjords. Va a l'habitació, es posa les botes, agafa la jaqueta i prepara la càmera. Està llest. Diu un "see you" als companys que estan al menjador i surt. A fora fa vent, però el sol brilla i no fa gaire fred. Direcció Skrúður Garden.
El jardí va ser inaugurat oficialment l'any 1909, però des del 1905 ja donava alguns fruits i va deixar de funcionar el 1980 quan l'escola de Núpur va tancar. El 1992 un grup de voluntaris va decidir que aquella bellesa no podia quedar d'aquella manera i van decidir començar a reconstruir-lo. A l'entrada una inscripció que traduïda vindria a ser "Ella planta els fruits, Déu els hi dóna", i l'altre accès està presidit per dos grans ossos de balena tot fent un bonic "semiel·lipse" coronat amb la bandera islandesa al capdamunt. El jardí sembla un oasi per les plantes en un indret on la terra és tant infèrtil. Les hores de treball que hi devia posar Sigtryggur Guðlaugsson encara donen els seus fruits. Al seu interior veus herba, plantes de tot tipus i petites plantacions de fruites que pots anar seguint per petits caminets de pedra que conflueixen en un mateix que va a parar a font que històricament servia per regar el jardí, l'aigua arribava a 7 metres de distància.
Passa el jardí i continua pel camí fins a trobar una valla per impedir que els xais que volten per la zona puguin accedir a les flors. La sobrepassa i continua. No hi ha ningú, només muntanyes a banda i banda, amb els animals de rigor i ell passant per la "vall". El vent no bufava en aquell indret i només sentia les seves passes i com passaven els segons al seu rellotge. A la seva esquerra tenia un petit rierol que s'anava alimentant amb l'aigua que baixava de les muntanyes on encara hi ha algunes plaques de gel del llarg hivern islandès d'enguany. És bonic, perquè es creen petites cascades la música de les quals trenca amb el silenci de la zona i ajuda a crear una agradable melodia: passes, broques i cascades.
Amb tot això, s'havia oblidat completament que portava la seva càmera a sobre, i decideix fer-se una foto al cim d'una pedra, queda fosca, però li és igual, la brillantor que li ha aportat aquesta caminada ho compensa. Ja la retocarà amb l'ordinador. Decideix continuar una estona més, i pensa, pensa en el que li espera aquest any i el que ha deixat a la seva ciutat. Les notícies que li van arribant són bones, cosa que no el fa estar trist. Tot funciona, tot rutlla, tot segueix igual, però no per ell, s'haurà d'adaptar a una nova Universitat, fer nous amics, conèixer la ciutat, adaptar-se a la completa foscor de l'hivern quan ha estat uns anys treballant a la platja amb un sol de justícia, a no veure la seva gent... És un repte, i està disposat a assumir-lo. Som-hi, mitja volta i cap a l'hotel. Ha agafat forces. Saluda de nou als companys, sopar i descansar. Demà torna a tenir classe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada