El passat dissabte 17 l'alarma del despertador sonava a les 8 del matí, hora no habitual un cap de setmana aquí a Núpur. A les 10 sortia l'autobús que ens portava cap al Kaldbakur, el cim més alt dels Westfjords amb 1000m. Dutxa, esmorzar, preparar alguna cosa de menjar per la caminada, vestir-se adequadament i cap al bus.
Allà ens esperava el nostre professor durant aquestes tres setmanes, que també ens faria de guia per pujar al cim. Hi havia molta boira però les previsions apuntaven a que el sol aniria sortint d'entre els núvols a mesura que passessin les hores. Mitja horeta de trajecte i baixem, ens trobem amb el primer obstacle, hem de creuar un riu. Dissabte passat un grup també va passar-hi però no hi havia tanta aigua com avui, ha plogut força durant aquesta setmana. Intentem buscar el lloc amb menys amplitud i menys profunditat i saltem a l'altra banda. Anem pujant, la boira sembla que no vol marxar però tampoc és molt densa. Malgrat tot quan estem a uns 200 o 300 metres d'altitud la suor es confon amb les gotes d'aigua, aquí anem sense jaqueta però amb roba impermeable. Les pendents cada cop són més pronunciades però són camins on podria passar un cotxe, fins aquí no gaire emocionant, fins que arribem als 500m. Mig camí i pausa per menjar alguna cosa. L'Óli ens explica que la vall que hem passat era considerada per autors antics com l'entrada a l'infern.
Piles carregades i continuem. Aquí és on comença la veritable aventura. Passant pel cim de muntanyes on a dreta i esquerra tenies boira i no podies veure el final de la caiguda, passant per llocs complicats on un peu mal posat et podia fer relliscar muntanya avall. La boira cada vegada era més espessa i la jaqueta ja es feia indispensable, estàvem completament molls, però per sort la roba era impermeable. Fotos les mínimes i amb el mòbil, no veies res més enllà de 3-4 metres i la càmera es mullava de seguida. Arribem als 800m i ja estem molt cansats, realment estem pujant molt ràpidament tot i les condicions meteorològiques i la pendent força pronunciada que estem pujant. Parem un moment per descansar i continuem. Queden només 200m. La boira no et deixava veure quasi bé res, tot et semblava el cim del Kaldbakur, i quan hi arribaves veies que no, que allò no era més que un escaló més. Potser sí que estavem immersos en el camí de l'infern.
Però de sobte sentim que el grup més capdavanter està cridant i celebrant que han arribat al cim. Sabem que queda poc i exprimim les nostres forces. Ja hi som. Són les 14:00. "Great time" diu el guia. Com en totes les muntanyes i cims a dalt hi ha un "llibre de visites" i l'estampa per segellar el que vulguis. Jo trec el mapa i segello el lloc, tal i com vaig fer amb el Myrarfell. Fotos de rigor a dalt i la meva estelada és l'atracció dels altres. La majoria ja sabien tot l'afer Catalunya-Espanya perquè els catalans d'aquí ens estem esforçant a explicar-los la realitat catalana i molts no dubten en ajuntar-se a la foto, foto que pujaré més endavant quan torni a Reykjavík. El cim la boira encara és més espessa i aquí sí que està plovent. Tampoc podem veure més enllà de 4-5 metres i ho fa tot més místic. Les vistes des d'aquí dalt han de ser espectaculars, però aquesta visió també és genial, no saps què et pots trobar mentre camines, i això dóna lloc a tota mena d'imaginacions que fan més curt el trajecte. Estem realment a 1000m? Ha valgut la pena l'esforç? Malgrat que les visions no siguin les millors, podem dir que sí, que ha valgut la pena.
Comencem a baixar, però jo em quedo amb el meu company d'habitació que vol segellar el seu diari personal amb l'estampa i escriure al llibre. Quant ens girem no veiem ningú, tothom ha començat a baixar i no recordem per on hem pujat. La boira ens impedeix veure cap on hem de caminar. Anem cap a una banda però de seguida veiem que per allà no hem pujat. Veiem un cúmul de pedres i anem cap allà. És possible que aquell sigui el camí de tornada. Però no veiem petjades al terra. Decidim cridar, per si algú ens sent. Sentim la resposta que ve des des l'altra banda, però no és possible. Hi tornem. Ara sí, es sent de baix. Comencem a baixar però aquell no era el camí pel qual havíem vingut. Era més complicat, relliscava molt més i havies d'anar molt en compte. Però finalment veiem algun company del grup, ja som amb ells. Continuem la via cap a la vall que ens portaria al bus de tornada cap a l'hotel i el camí està molt més enfangat, has de parar molta atenció per no caure. Passem tots els obstacles i arribem als 500m on el camí ja és normal. Però ara de baixada. Aquí decidim anar pel dret, no fer les zigues-zagues que fa el camí i baixar en línia recta. Això és més ràpid però més perillós. Però m'agrada. El guia es posa a còrrer per la pendent mentre tots baixen a poc a poc. Jo decideixo seguir el professor, corrent. Quina sensació, és única, baixar corrent per un gran pendent, amb pedres, roques i herba i la pluja que et va caient a sobre juntament amb la boira que no et deixa veure gairebé el final. Arribem a la primera parada. Esperem a que tots baixin i ens trobem altre vegada amb el mateix. Decidim tirar pel dret i a còrrer. Ningú més s'hi apunta, realment no sabem el que es perden.
A partir d'aquí és tot camí pla i sense dificultat. Quan estem pràcticament arribant al bus el sol comença a sortir. Però de seguida es tapa, per sort. Arribem al bus i acabem el trajecte. Arribem a l'hotel a les 18:00. Ha estat una gran excursió. Dutxa d'aigua calenta i descansar.
Avui ja queda molt poc per acabar el curs, dissabte ja tornem cap a Reykjavík.
PD: Asia found a very beutiful quartz mineral up there and someone stole it at the Hotel. But we made a good research and we found it again!
PD2: The next post will be in English.
Piles carregades i continuem. Aquí és on comença la veritable aventura. Passant pel cim de muntanyes on a dreta i esquerra tenies boira i no podies veure el final de la caiguda, passant per llocs complicats on un peu mal posat et podia fer relliscar muntanya avall. La boira cada vegada era més espessa i la jaqueta ja es feia indispensable, estàvem completament molls, però per sort la roba era impermeable. Fotos les mínimes i amb el mòbil, no veies res més enllà de 3-4 metres i la càmera es mullava de seguida. Arribem als 800m i ja estem molt cansats, realment estem pujant molt ràpidament tot i les condicions meteorològiques i la pendent força pronunciada que estem pujant. Parem un moment per descansar i continuem. Queden només 200m. La boira no et deixava veure quasi bé res, tot et semblava el cim del Kaldbakur, i quan hi arribaves veies que no, que allò no era més que un escaló més. Potser sí que estavem immersos en el camí de l'infern.
Però de sobte sentim que el grup més capdavanter està cridant i celebrant que han arribat al cim. Sabem que queda poc i exprimim les nostres forces. Ja hi som. Són les 14:00. "Great time" diu el guia. Com en totes les muntanyes i cims a dalt hi ha un "llibre de visites" i l'estampa per segellar el que vulguis. Jo trec el mapa i segello el lloc, tal i com vaig fer amb el Myrarfell. Fotos de rigor a dalt i la meva estelada és l'atracció dels altres. La majoria ja sabien tot l'afer Catalunya-Espanya perquè els catalans d'aquí ens estem esforçant a explicar-los la realitat catalana i molts no dubten en ajuntar-se a la foto, foto que pujaré més endavant quan torni a Reykjavík. El cim la boira encara és més espessa i aquí sí que està plovent. Tampoc podem veure més enllà de 4-5 metres i ho fa tot més místic. Les vistes des d'aquí dalt han de ser espectaculars, però aquesta visió també és genial, no saps què et pots trobar mentre camines, i això dóna lloc a tota mena d'imaginacions que fan més curt el trajecte. Estem realment a 1000m? Ha valgut la pena l'esforç? Malgrat que les visions no siguin les millors, podem dir que sí, que ha valgut la pena.
Comencem a baixar, però jo em quedo amb el meu company d'habitació que vol segellar el seu diari personal amb l'estampa i escriure al llibre. Quant ens girem no veiem ningú, tothom ha començat a baixar i no recordem per on hem pujat. La boira ens impedeix veure cap on hem de caminar. Anem cap a una banda però de seguida veiem que per allà no hem pujat. Veiem un cúmul de pedres i anem cap allà. És possible que aquell sigui el camí de tornada. Però no veiem petjades al terra. Decidim cridar, per si algú ens sent. Sentim la resposta que ve des des l'altra banda, però no és possible. Hi tornem. Ara sí, es sent de baix. Comencem a baixar però aquell no era el camí pel qual havíem vingut. Era més complicat, relliscava molt més i havies d'anar molt en compte. Però finalment veiem algun company del grup, ja som amb ells. Continuem la via cap a la vall que ens portaria al bus de tornada cap a l'hotel i el camí està molt més enfangat, has de parar molta atenció per no caure. Passem tots els obstacles i arribem als 500m on el camí ja és normal. Però ara de baixada. Aquí decidim anar pel dret, no fer les zigues-zagues que fa el camí i baixar en línia recta. Això és més ràpid però més perillós. Però m'agrada. El guia es posa a còrrer per la pendent mentre tots baixen a poc a poc. Jo decideixo seguir el professor, corrent. Quina sensació, és única, baixar corrent per un gran pendent, amb pedres, roques i herba i la pluja que et va caient a sobre juntament amb la boira que no et deixa veure gairebé el final. Arribem a la primera parada. Esperem a que tots baixin i ens trobem altre vegada amb el mateix. Decidim tirar pel dret i a còrrer. Ningú més s'hi apunta, realment no sabem el que es perden.
A partir d'aquí és tot camí pla i sense dificultat. Quan estem pràcticament arribant al bus el sol comença a sortir. Però de seguida es tapa, per sort. Arribem al bus i acabem el trajecte. Arribem a l'hotel a les 18:00. Ha estat una gran excursió. Dutxa d'aigua calenta i descansar.
Avui ja queda molt poc per acabar el curs, dissabte ja tornem cap a Reykjavík.
PD: Asia found a very beutiful quartz mineral up there and someone stole it at the Hotel. But we made a good research and we found it again!
PD2: The next post will be in English.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada