JÖKULSÁRLÓN

Divendres passat dia 13 de desembre vaig acabar, per fi, els examens del primer semestre a la Háskóli Íslands. Com ja apuntava al post anterior, han estat unes setmanes molt avorrides, sense massa per explicar i es convertien en eternes. Només munts d'apunts per repassar i hores a la biblioteca. Però ara ja està fet, i per les notes que tinc ara mateix, sembla que tot ha tingut la seva recompensa. El dia següent, dissabte, vam llogar un cotxe amb els de la casa que estic vivint i vam posar direcció al Jökulsárlón (Glacier Lagoon pels amics). 

Està situat al parc natural del Vatnajökull, una de les glaceres més grans d'Europa, cosa que vol dir que està lluny de Reykjavík. Segons Google Maps hi han 377 quilòmetres només d'anada (754 anada i tornada per si us fa mandra treure la calculadora) i unes 4 hores i 25 minuts. És per això que en el moment de llogar el cotxe vam decidir posar dos conductors, 754 quilòmetres a Islàndia no són 754 a qualsevol altre lloc d'Europa, i més val anar descansats. 

A les 08:00 som a l'aeroport local de Reykjavík per recollir el cotxe i a les 08:20 sortim de la capital per la carretera número 1 (que ja he dit altres cops que és la carretera que fa la volta a la illa i que et porta quasi a tot arreu). A la que sortim de la ciutat comença a nevar amb intensitat i la carretera està tota nevada, això ens farà perdre temps perquè hem de reduir la velocitat, evidentment, encara és fosc, i amb l'estat de la carretera i de la meteorologia no ens la podem jugar. Jo ara vaig de copilot, em tocarà conduir més endavant, i a darrera dormen les dues - o si més no ho sembla. Comença a parar, el sol comença a treure el cap i arribem a Vík, hora de reposar una estona, menjar alguna cosa, canvi de conductor i som-hi. De Vík fins al nostre destí ens trobem de tot: boira, neu, cel clar... però conduir així és divertit, et fa estar més atent i segurament passarà un temps fins que no torni a conduir nevant i amb unes rodes que ja porten les cadenes incorporades.

Després d'una mica més de 5 hores ja veiem el Jökulsárlón des de la carretera, passem un pont de ferro i girem a l'esquerra. Ja hi som! És impressionant, grans icebergs s'aixequen d'entre aquella gran superfície d'aigua salada - sí, salada, la vam provar. El llac ocupa una superfície de 18 quilòmetres quadrats i és el llac més profund de l'illa amb uns 250 metres de profunditat. S'hi han filmat diferents pel·lícules americanes com ara Die Another Day o Batman Begins. Caminem a la vora de l'aigua amb precaució perquè està tot glaçat i no volem caure a l'aigua, el paisatge és increïble, a part, aquí tenim un temps genial, cel clar i aquest sol d'hivern islandès que no saps mai si s'està ponent o està sortint, dibuixa uns colors al cel que fan del moment una visita extraordinària. Durant la temporada d'estiu fan voltes al llac amb un petit vaixell amfibi, però pel que veiem és molt car, i crec que tampoc l'haguéssim fet si hi haguéssim vingut abans. Fem quatre fotos de rigor, passegem una mica més per la zona i agafem el cotxe per acostar-nos a la platja. 

A la platja s'acumulen petits icebergs que han pogut sortir del llac i s'estanquen a la sorra negra. També aquí ens hi estem una estona i fem quatre fotos. 

Després de dos hores agafem el cotxe altra vegada, encara clar, i posem rumb a Vík. El viatge passa sense més, temps tranquil i sense cap incidència a la carretera. Arribem al petit poblet a la meitat del nostre trajecte, gasolina, alguna cosa per menjar, canvi de conductor i som-hi. Encara no 15 minuts després de començar a conduir em diuen que em pari, que a fora hi han aurores boreals! Deuen ser les 6, quarts de 7, de la tarda, és la vegada que les veiem més aviat, però estem fora de ciutat, sense contaminació lumínica, i es veuen espectaculars. Ens acompanyen la major part del viatge fins que ens apropem més a la capital, on torna a estar núvol i ens ha nevat una mica. Arribem a casa a quarts de 10 tocats i no he pogut anar a la festa d'aniversari del que va ser el meu company d'habitació a Núpur, em sap greu, però no podíem anar més ràpid i ara estic molt cansat per anar a downtown amb ells. 

Agafo el llit i dormo de seguida. Queda menys pel dia 20. 

DIES MEDIOCRES

Fa temps que no penjo un escrit sobre alguna sortida per Islàndia, i és que ara els dies s'estan convertint més i més mediocres. El semestre s'acaba, aquesta setmana ja és la última de classes i a partir de la setmana que ve entrem en període d'examens. Jo els tinc tot concentrats a la segona setmana de desembre. 4 examens de 3 hores cada un en 5 dies i més de 1000 folis impresos que m'he d'aprendre. Ja porto una setmana preparant els examens i per això els dies són més i més normals i avorrits. Subratllador groc i taronja, un bolígraf blau i 4 carpetes plenes, aquesta és la meva companyia aquesta setmana passada i les 3 setmanes que venen. La biblioteca, la universitat i l'habitació són els meus llocs durant aquest temps. Avorrit, però necessari si vull aprovar i que em convalidin els crèdits que em serviran per l'any que ve poder fer 4t a la UdG tranquil·lament. 

Certament l'exigència és més gran aquí, també potser sigui perquè els cursos que són amb anglès són els cursos de màster, i aquests són els que estic fent. Amb gent amb més formació i més temps d'estudi que jo, i amb temes que jo encara no havia tractat mai, però força interessants en general. Malgrat això, les assignatures del semestre que ve pinten millor, i amb un canvi que hauré de fer, encara més. 

Aquests dies també són un compte enrrere perquè el dia 20 de desembre a la tarda estaré aterrant al Prat per poder passar el Nadal amb la família i els amics. Quan vaig marxar tenia bastant assumit que no tornaria a Girona fins el juny de 2014, però ara no m'imagino aquest Nadal a Reykjavík. Tinc ganes de veure la família, els amics de la universitat i altres amics que malgrat sentir-los molt a prop durant aquest temps aquí no els pots abraçar ni anar a fer un volt amb ells quan més ho necessites/en. 

Però abans toca passar aquests dies mediocres d'estudi. 

¿ES ISLANDIA SEGURA DESPUÉS DE LA CRISIS?

Avui, després de molts dies sense escriure aquí, m'agradaria redirigir-vos a un article que he escrit a criminologos.eu sobre la delinqüència a Islàndia abans i després de la crisi. Continua igual de segura que abans? Han variat les xifres de delinqüència? Les respostes les podre trobar en el següent enllaç:

"¿Es Islandia segura después de la crisis?

Esperant que sigui d'interés! Fins aviat! 

#ERASMUSRIP

Quina serà la pròxima, Wert?

ACTUALITZACIÓ: Em diuen que el que hi ha a Islàndia no és l'ambaixada, aquesta està a Oslo, a Reykjavík només hi ha un Consolat Honorari. Tot i això segueixo amb la mateixa posició. 

ACTUALITZACIÓ 2: Wert es fa enrrere i donarà la beca Erasmus a tots els estudiants que estem fora aquest any 2013/2014. No obstant, l'any que ve s'aplicarà el que volia aplicar. Per tant, la lluita continua. 

Ahir publicava un post resumint molt breument els meus primers 3 mesos a Islàndia (podeu veure'l aquí). El que no m'imaginava és que l'endemà rebria un correu de la UdG amb un enllaç de "La Vanguardia" amb la notícia que el senyor ministre d'educació, José Ignacio Wert, s'havia despertat amb una idea de les seves. Els estudiants Erasmus que l'any passat no vam rebre la beca general, aquest any no rebrem la beca (econòmica) Erasmus que aportava el ministeri (rodava els 100€ al mes, per tant uns 900€ en el meu cas). 

S'han organitzat grups al Facebook depenent en les destinacions per organitzar-se i dur a terme alguna activitat. Dijous, a la Universitat d'Islàndia, hi celebren l'International Day, un dia en què diferents ambaixades estan a la universitat proporcionant als estudiants islandesos informació i possibilitats a cada país per anar-hi a fer una estada (Dins el programa Erasmus o no). Jo em vaig oferir al SHÍ (la associació d'estudiants de la Universitat) per ajudar-los si podia parlar de Catalunya, encara que estigués amb l'ambaixada espanyola. Avui m'han enviat un correu des d'aquesta citant-me per dijous al Háskólatorg (un edifici de la Universitat) per ajudar-los en el tema. Però just abans havia vist la Wert-notícia. I aquesta ha sigut la meva resposta als senyors del consulat:

"Buenas tardes, 

Sí, dije a los del SHÍ que estaría dispuesto a ayudarlos siempre que pudiera hablar de Catalunya también. Para mi no era problema estar con la embajada de España. Si una cosa tengo clara es que no quiero jugar al juego de la no democracia como está haciendo el Gobierno Español con Catalunya. 

Sin embargo, sabrá la noticia que hoy ha aparecido en los periódicos. El señor Wert ha decidido que los estudiantes Erasmus que no recibimos la beca general del año pasado no vamos a recibir tampoco la beca Erasmus que nos daba el Ministerio. Que no recibamos la beca general no significa que seamos ricos ni que nos podemos permitir vivir un año fuera de España. Muchos de nosotros hemos trabajado antes y hemos ahorrado para ir a estudiar fuera y nuestros padres también están haciendo esfuerzos para que no nos falte de nada. De acuerdo, el Ministerio aportaba unos 100 euros al mes, no es mucho dinero, pero menos da una piedra y en la situación que estamos en España no se puede pedir más y hay mucha gente que ni siquiera tiene la oportunidad de estudiar debido al incremento cada vez más pronunciado de las tasas universitarias sobretodo en Catalunya. 

El problema es que esta no es la primera del señor ministro de educación. Ya van unas cuantas y no quería empezar a nombrarlas porque tengo otras cosas que hacer, como estudiar. Porque sí, aunque no lo parezca, los estudiantes Erasmus también estudiamos, evidentemente que queremos conocer el país, conocer gente y nuevas culturas, pero tenemos que estudiar. Y en mi situación, no es poca materia precisamente.  

Es por todo esto que renuncio a ayudarlos el jueves en el International Day de la Universidad de Islandia. Ya sé que usted no decide las políticas educativas del gobierno español ni seguramente tiene voz ni voto, pero es de las pocas cosas que puedo hacer des de aquí en Islandia. 

Espero que lo entienda. 

Hasta pronto

Bernat Vivolas Jordà"

Avui ja m'han fet perdre prou el temps, vaig a fer feina per la Universitat. Demà serà un altre dia. Però ells seguiran manant i fent el que volen.

Resposta del consulat (06/11/2013):

"Hola Bernat,

Lo siento mucho que no puedas ayudarnos mañana. Por su puesto hubieras podido hablar de Catalunya, todavía forma parte de España.

Entiendo que te saben mal los recortes que están haciendo en España. Tendrías que hacer tu protesta llegar a la embajada de España en Oslo, o directamente al ministerio en España. Lo siento pero nosotros no decidimos nada de la politica Española. Solo somos un consulado honorario, eso quiere decir que somos islandeses que voluntariamente intentamos ayudar a los españoles que estan aquí en nuestra tierra y promocionamos a España en eventos como el de la Universidad mañana.

Un saludo,
Svanlaug Rós Ásgeirsdóttir
Consulado Honorario de España en Islandia"

3 MESOS A ISLÀNDIA

3 d'agost. 3 de la matinada. Bus Keflavík-Reykjavík. Avui 3 de novembre. 3 mesos.

De seguida és dit, que diuen. 3 mesos que han donat per molt i per molt poc. El primer dia és xocant, realment no t'adones que estàs sol, en un país desconegut, fins que t'aixeques al matí i penses "I ara, què?". No tens ningú per quedar, no saps on anar ni què fer. Jo vaig decidir agafar i explorar la ciutat pel meu compte, sense mapes, i no em va anar del tot malament. El primer mes, tot i així, el vaig passar majoritàriament als Westfjords, un lloc estranys pels turistes però espectacular. Tot i que els primers dies van ser una mica complicats, després tot va anar sobre rodes i vaig passar-hi uns grans dies (and with the best room mate ever, thank you Michi!).

Després de 3 mesos ja et vas acostumant una mica a la ciutat, saps que els cotxes es paren (quasi) sempre  als passos de vianants, passos que, per cert, molts no estan pintats; que al supermercat deixen els carros per allà tirats, sense tornar-los al seu lloc (no hi has de posar moneda); que els conductors dels busos públics condueixen de pena, tot i que algun ja et coneix i no et demana la targeta per pujar; que no cal portar paraigües, jaqueta i a caminar, que el temps canvia cada 5 minuts; que els islandesos parlen que sembla que es vagin a ofegar; que amb (quasi) tothom pots parlar amb anglès, fins i tot amb els més petits; que al cinema tenen butaques inclinables, que fan mitja part i que pots comprar "nachos"; que la carn és MOLT cara, i si compres formatge et treuen l'altre ull; que hi ha cotxes que no tenen la matrícula com tothom, perquè si vols (i tens diners) pots posar el teu nom o alguna paraula a la matrícula; que els islandesos (segons ells) mai delinqueixen, sempre són els estrangers; que aquí les ampolles i llaunes es reciclen i et donen diners a canvi; que... 

Però mica en mica es va acostant el temut hivern, quan parles amb gent que està vivint aquí i els hi treus el tema del clima de seguida surten amb el "winter is coming, it's going to be funny" (amb un to irònic). Tocarà acostumar-se a viure majoritàriament en la foscor, a trobar a faltar el sol i la ciutat enlluernada. Però serà una experiència més. El millor de tot és que no passaré tot l'hivern aquí, fa un mes o així sé que per Nadal estaré a casa, amb els meus altra vegada, i això et dóna forces per seguir i encarar tot el que vingui. Per això deia que encara els 3 mesos han donat per poc, per això i perquè ara, a part de l'hivern, encaro un dels moments més difícils, queda un mes pels examens i els hi tinc una mica de respecte. 4 examens en una setmana, 3 hores cada un, de temes que no havia tocat abans, i amb anglès. Queda un mes però ja m'he posat a preparar-los, no vull tenir sorpreses. Espero i desitjo que tot vagi bé. Però també han donat per poc perquè em queda molt de país per veure i gaudir (que segurament acabaré de veure al acabar el curs, al maig), un país magnífic que dóna la sensació que per molt que el vegis sempre et pot sorprendre. Que encara que hi vinguis un cop no ho hauràs vist tot, el dia següent la muntanya i els camps de lava hi segueixen sent, però potser l'ambient serà totalment diferent. 

Per això són 3 mesos viscuts, però en queden 6 per gaudir. Ens veiem per Nadal! 

"ISLÀNDIA 2013. CRÒNICA D'UNA DECEPCIÓ" per Èric Lluent

Islàndia sembla la terra dels somnis, on van tenir una revolució que va arribar a les notícies de molts països Europeus després del col·lapse bancari del 2008, i un país que està a la boca de molts quan parlen de recuperacions post-crisi (no fa falta parlar de Jaume Barberà). Malgrat tot, en les últimes eleccions el partit de centre-dreta que els va portar a aquesta situació va tornar a obtenir el poder. Això és tot el que jo sé (de moment), però Èric Lluent (@ericlluent) n'ha escrit un llibre (que també inclou la constitució escrita pel poble islandès en català) que ho explica molt millor. Però el projecte necessita mecenes per tirar endavant! Jo faré la meva aportació en breus, i tu? (Actualitzat: Ja he fet la meva aportació) Podeu trobar el gadget de verkami a la barra lateral dreta del blog.

Podeu trobar més informació de l'autor i del llibre al seu blog personal ericlluent.wordpress.com

INFORMACIÓ EXTRETA DE VERKAMI

SINOPSI DEL LLIBRE

Islàndia, per a molts un país revolucionari que ha vençut les imposicions del sistema financer després del greu col·lapse bancari de l'any 2008, ha viscut aquest 2013 un fort revés per a les aspiracions d'aquells islandesos que en els darrers cinc anys han lluitat per construir les bases d'una democràcia real, el poder de la qual recaigui de forma directa en els ciutadans. Per sorpresa de molts, en les eleccions del passat mes d'abril, els islandesos van tornar a votar la coalició de centre dreta que havia governat el país des de l'any 1995 fins el 2007 i que havia afavorit la creació d'una bombolla financera que finalment va provocar la nacionalització dels tres grans bancs del país. A banda del retorn dels partits tradicionalistes, aquest 2013 s'ha tancat la porta a l'aprovació de la Constitució escrita per 25 ciutadans escollits per dur a terme aquesta tasca amb l'ajuda de la resta de ciutadans islandesos que van poder participar del procés de redacció a través d'internet. Amb perspectiva, i després dels fets ocorreguts en els darrers mesos, podem dir que aquest procés de redacció popular i altament consensuat no serà aprovat tal i com la majoria ciutadana ha exigit via referèndum, ja que l'actual govern és contrari a la seva aprovació (com a molt es planteja incloure alguns canvis en l'actual constitució inspirats en la proposta popular) i l'anterior govern de centre esquerra no va complir el compromís que tenia amb els seus votants. Un any que suposa un pas enrere, si bé no necessàriament la fi de la Revolució Islandesa.

EL PERQUÈ D'AQUEST PROJECTE

He viscut a Reykjavík durant els quatre darrers mesos (és la meva cinquena estada des de 2008), entrevistant ciutadans, polítics, periodistes i com a resultat d'aquesta feina n'ha sortit un llibre titulat 'Islàndia 2013. Crònica d'una decepció', que pretén trencar el mite d'un país que, malgrat tenir una cultura democràtica molt més avançada que la dels països del sud d'Europa, no deixa de ser un cau de corruptel·les polítiques i empresarials amb uns ciutadans que després d'anys de lluita han donat suport als partits de sempre sota la promesa d'una rebaixa d'impostos i de les quotes hipotecàries que els experts titllen d'inviable. A més, el llibre inclou la traducció en català de la proposta consitucional escrita pel poble, tot un exemple de participació democràtica real que, de moment, ha quedat en no res.

Es tracta de la primera traducció publicada a l'estranger d'aquest esborrany constitucional que fins ara només es pot consultar en la seva versió en islandès i anglès a través de la xarxa. La idea és publicar una primera edició de butxaca amb una tirada de mil exemplars en català i, més endavant, publicar-la també en castellà.

SOM DEL SUD

És dissabte i sona el despertador. Avui toca sortida amb els companys de la Guesthouse. Anirem al sud de l'illa fins a Vík (a uns 184 km de Reykjavík). Ens trobem a la universitat amb el company que ha anat a buscar el cotxe de lloguer i comencem el dia. 

Sempre em sorprendrà el sortir de la capital i trobar... res. Camps de lava, muntanyes i algunes cases perdudes pel camí, res més. Això sí, les siluetes de les muntanyes i les vistes són increïbles, la carretera número 1 (la principal) és la que fa la Ring Road i té un carril per banda però tot i això no hem trobat mai trànsit. 300.000 habitants no donen per tant. Crec que quan torni a Catalunya i vagi de l'aeroport a Girona per l'autopista serà un xoc una mica gran (a part que s'haurà de pagar, clar).

Seljalandsfoss des de darrera

La primera parada està programada a la Seljalandsfoss waterfall, a uns 126 km de Reykjavík. A Catalunya això seria una mica més d'una hora, aquí és 1 hora i mitja més o menys. Saps que estàs arribant perquè ja veus uns quants cotxes i autobusos aparcats que xoquen amb el que has anat veient fins al moment. Aquesta cascada no és com les altres, sinó que hi ha un petit camí que et permet caminar-hi per darrera, una vista totalment diferent a la que normalment atribuïm a una cascada! Ens posem bé perquè ens facin una foto però fa vent i acabem una mica molls... Normalment les excursions organitzades només tenen prevista aquesta cascada en aquest lloc, però nosaltres venim ben informats, i a 5 minuts caminant n'hi ha una de molt millor. La Gljufrarbúi waterfall. No la veus al arribar, t'has d'endinsar entremig d'una obertura entre roques i vas a parar en una mena de santuari de la cascada. El camí s'eixampla fins a formar una gran rodona on just a davant teu tens la cascada que baixa amb tota potència. Segurament sigui la millor que he vist fins ara a Islàndia després de Dynjandi, i el millor és que no hi ha ningú més perquè no està assenyalat enlloc.

Gljufrarbúi

Tornem cap al cotxe i anem camí a Skógafoss waterfall a uns 27 quilòmetres d'on estem. Pel camí veiem l'Eyjafjallajökull, el volcà que el 2010 va paralitzar tot el tràfic aeri Europeu, i ens parem just davant del museu (on només hi passen una pel·lícula i hi ha fotografies) on pots recollir cendra de l'erupció gratuïtament (a les botigues de records de Reykjavík et fan pagar per una cendra que potser només és sorra). Si t'imagines com devia estar la zona 3 anys enrrere se't posa la pell de gallina! Continuem la ruta i igual que abans, de seguida veus on és la cascada degut als autobusos i als cotxes aparcats, i perquè des de la carretera es veu la caiguda d'aigua de 60 metres. Si en la cascada anterior podies passar per darrera, en aquesta pots pujar un seguit d'escalons que et porten fins a dalt de tot on pots veure el riu d'on prové l'aigua. Realment dos vistes que normalment no veus en les cascades.

Skógafoss i al fons Eyjafjallajökull

Continuem cap a Vík, pel camí hi ha Reynisdrangar i Dyrhólaey però decidim arribar al poble a dinar i en tornant parar-nos. Al arribar fa un vent de bojos i entrem a l'àrea de servei a dinar, m'esperava més del poble, però no són més que quatre cases amb la platja. Portem el dinar de casa, però no ens diuen res, suposo que ara tampoc és temporada turística i no molestem als clients que volen seure ja que hi ha lloc de sobres. Un cop hem recuperat una mica d'energia, ens dirigim cap a la platja de sorra negra amb el vent de cara. Es veu que és d'aquest color perquè és rica en magnetita, que s'obté dels basals volcànics. O alguna cosa així, si algun geòleg llegeix això que em corregeixi. Un cop arribem allà ens preguntem perquè no fa més calor en aquest país, si fos així aquesta platja seria encara més calorosa que les de la costa brava! 

Posem benzina i anem cap a Reynisdrangar, que està a tocar de Vík. Aquest nom és donat a 3 grans roques que estan al mig del mar. Segons la llegenda, es diu que són tres trolls que es van convertir en pedra quan van ser il·luminats per la llum del sol. En aquest indret també trobem una cova i unes columnes basàltiques que són les atraccions dels turistes perquè pots pujar-hi i, evidentment, fotografiar-t'hi. Just a pocs quilòmetres també hi ha Dyrhólaey, un punt d'on tens uns vista espectacular de totes les formacions a la costa del sud d'Islàndia. A l'estiu m'han dit que és un lloc on també s'hi poden veure puffins.

Els tres trolls (a la imatge només dos)

El vent continua bufant amb força i alguns es queden al cotxe o surten molt poca estona. No ho entenc. Potser no tornarem aquí en molt de temps i ens hem de sentir privilegiats per estar en aquest país durant una temporada i ho hem de viure al màxim. Faci el temps que faci (i aquí és difícil tenir bon temps). Jo i un altre ens enfilem per roques i anem just al final d'un penya-segat on la vista és genial i t'hi podries quedar hores mirant com la força del mar xoca contra les roques.

Anant cap a Vík hem vist que també ens podem apropar al Sólheimajökull, una glacera. Amb el nostre petit cotxe ens posem per un camí de terra i roques que fa trontollar el cotxe de dalt a baix, però finalment arribem. Només ens hi apropem i no anem fins al capdamunt com vam fer amb el Langjökull. Podem dir que hem trobat la cova del Batman islandès! 

Cova al Sólheimajökull

Es va acabant el dia i ja fem camí cap a la capital. Però en Xavier, el fundador del Casal Català a Islàndia, em va dir que si encara teniem forces, ens paréssim a Seljavallalaug. Aquesta és la piscina més antiga del país, és una piscina exterior (ara gratuïta), situada als peus del famós volcà i entremig d'altres muntanyes. No és una atracció turística i és genial, només ens hi trobem una família islandesa amb els nens. L'aigua és, evidentment, calenta, i serveix per relaxar-nos després de tot el dia amunt i avall. Arribem clar i en sortim fosc. Hem de fer servir les llanternes dels mòbils perquè no es veu res. No s'hi pot arribar amb cotxe (l'has de deixar a uns 15 minuts a peu) i hem de caminar entremig de la muntanya a la llum de la lluna (quasi plena). 

Seljavallalaug

Arribem a Reykjavík ben cansats, sopem i a dormir. Un gran dissabte. 

NO FUNCIONARÀ, AURORA

Estàvem preparant el sopar amb els companys de pis fins que de sobte el propietari de la casa obre la porta i ens diu que estaves allà fora. Ho deixem tot i sortim corrents. Sense jaqueta ni abric, només equipats amb la il·lusió de veure't. Estem al jardí i ell tanca les llums. Ara et podem veure (encara) millor. Et mous i danses sense esperar res a canvi. Tots estem atents mirant-te, t'intentem fer alguna foto però no et deixes. Com més fosc està, més bé et podem veure, quina contradicció. Parlem entre nosaltres de la teva magnificència i que segurament no serà la única vegada que et veurem ni tampoc la que amb més força et mostraràs, però és la primera, i sempre és especial. 

Tornem cap a dins, alguns tenim les coses al foc i no volem cremar la casa. Sopem però no és com cada dia, estem tots amb el mòbil parlant amb la nostra gent informant-los que t'hem vist, per fi. No hi ha massa conversa, tots estem massa captivats. Tothom torna a les seves habitacions. Jo deixo les coses per rentar, agafo la jaqueta, guants i barret i surto cap al mar. Queda a 5 minuts de casa i és on més foscor hi ha. On et podré veure millor. No ens havíem vist mai però sabia que seria especial. Arribo allà i hi ha algú que també et mira. Però marxa. Millor. Podem estar els dos sols. 

Estàs allà, surts de l'horitzó amb un gran cercle que es va convertint en una línia que travessa tot l'aeroport fins a darrera del Perlan on tornes a encercar-te. En aquell moment no travesses Reykjavík, no t'agrada la llum ni tampoc mostrar-te gaire. Ets com un riu de fum suau, verd, et mous amb l'aire sense que ningú t'ho imposi, ets lliure. Et veig amb tres dimensions i ni tant sols porto les ulleres, que vagin fent els enginyers que mai aconseguiran crear-te. Tu portes només un fi vestit verdós i jo vaig ben abrigat per poder-te veure. Espero que no m'ho tinguis en compte. 

Veig que tens ganes de jugar, formes onades verdoses tal i com si d'aigua es tractés. Em giro mirant cap al Perlan i veig que estàs fent tot un cercle del qual sóc el centre. Em fas sentir molt petit a sota teu i cada vegada tinc menys fred. M'envoltes i em poso nerviós, no sé què dir, però penso que segur que t'has trobat amb la meva àvia allà dalt, segur que t'ha dit on estic vivint i per això has vingut a veure'm. Dona-li molts records quan la vegis. Diga-li que la trobo a faltar i que estic intentant estar a l'altura de les expectatives que sempre em posava. Diga-li que de molt sovint penso en quan em venia a buscar a l'escola quan era petit i que encara recordo quan miràvem els camions que hi havia aparcats al carrer Sant Dionís. Diga-li que part del que estic fent és per ella, que encara que no es deixi veure, sé que està allà. Diga-li que vaig plorar molt però que ara sóc més fort. Diga-li que potser no tornaré a parlar d'ella aquí mai més però que la recordo igual, que en això sóc molt reservat. I quan li hagis dit, fes-li una abraçada i un petó. Tal i com m'estàs rodejant a mi ara, i estarà contenta i segurament et prepararà un pa amb xocolata d'aquells que sempre em preparava quan arribàvem a casa. 

Vas desfent aquest cercle amb el que m'havies envoltat. Torno a tenir fred. On vas? Estàs marxant, ja no estàs sobre meu, et vas acostant al turó i cada vegada ets més petita. No sé si jugues a cuit-i-amagar o m'estàs deixant. Cada vegada tens menys intensitat. Et mous menys i t'encongeixes. Fins que desapareixes. I no se m'escapa cap llàgrima, però m'emociono. T'acabo de veure a tu, que només et mostres en certs llocs i en certes condicions i em sento privilegiat de ser aquí i d'estar vivint això. 

Vaig enfilant cap a casa amb només algun rastre al cel del que has estat durant aquesta estona. Penso que això no pot funcionar. Tu només vens quan ho tens tot a favor i jo t'he d'estar esperant sempre. No puc viure amb aquest neguit. No puc estar mirant per la finestra cada vegada que vaig a dormir per veure si has vingut. Jo he de fer la meva i tu la teva. Mostra't quan i com vulguis i segur que ja n'has enamorat a algun altre. Jo intentaré treure'm del cap la teva imatge sabent que no ho aconseguiré. Arribo a casa, rento els plats i surto. Ja veus. Ni 10 minuts que ja et trobo a faltar. I sí, tornes a estar allà. Amb el propietari de la casa parlem de tu. Em diu que normalment surts a partir de les 9 del vespre i em fa uns moviments amb les mans per exemplificar com et mous. Però jo et miro, no em calen les explicacions. Ells et veuen cada hivern i tot i així encara estan il·lusionats. Els nens s'estiren al jardí. T'has de sentir privilegiada. Però veus, no pot funcionar, només has tornat quan has vist que anaven maldades. Quan jo tornava cap a dins has decidit tornar amb la teva immensitat, i quan tot anava bé has decidit marxar. No podem seguir així. 

Fins aviat, Aurora. 

PRIMERA NEVADA A REYKJAVÍK

8 d'octubre de 2013. 06:15 del matí. Sona el despertador. Hora de llevar-se, avui tinc classe a les 08:20 a la facultat d'educació i queda una mica lluny d'on estic vivint. Vaig a la dutxa i al sortir-ne, mirant per la finestra de la cuina, veig que encara és fosc. Però hi ha alguna cosa que no funciona, està nevant! Efectivament, vaig a l'habitació, obro la finestra, i tot el jardí està nevat, uns tres dits. El dia ja no sembla tant dolent tot i aixecar-se aviat. M'afanyo a avisar per Whatsapp als companys i amics de Girona de que està nevant tot i que no serà l'última vegada. Però és la primera nevada a la ciutat des de que estic a Islàndia i fa il·lusió. 

Vista des de la meva habitació - Foto feta amb el mòbil

Esmorzo, preparo les coses i agafo el bus. Travesso Reykjavík com si fos la primera vegada, passem per Suðurgata, on hi ha la universitat, creuem el City pond mig glaçat, deixem a l'esquerra el Harpa sense rastre de neu (segurament la "calefacció" del terra ha desfet tota la neu ja), arribem a Hlemmur i baixo a la següent. La Háteigskirkja, com em diuen per Facebook, sembla el castell de Harry Potter al mirar-la entremig dels arbusts que té al davant. És increïble, la ciutat té tres estats d'ànims, quan fa sol, quan està núvol i quan està tot nevat. Encara haig de decidir amb quina em quedo, però el blanc li queda molt bé.

Tot sembla seguir com sempre, els autobusos continuen funcionant amb algun que altre retràs perquè s'ha de conduir amb precaució, però tothom segueix el seu ritme. De fet, parlant amb els amos de la casa on visc, m'han dit que això és del tot normal i que, de fet, en islandès d'això que ha nevat no en diuen ni neu. La sensació d'anar a la Universitat amb neu a banda i banda és diferent, sembla que hi vas amb unes ganes diferents. Tot és més alegre. Per estrany que pugui semblar, però, no fa molta fred. Jo vaig amb samarreta màniga curta i la jaqueta i estic perfectament. De fet, porto tots dos mesos així, encara no m'he posat jerseis a sota. Veurem com avança l'hivern. 

Una altra cosa que crida l'atenció és que hi ha zones en què no hi ha rastre de la neu. No diries que ha nevat si no fos pels cotxes aparcats a banda i banda. Un carrer així és Laugavegur (el carrer comercial principal de Reykavík) o la plaça de davant del Parlament (a la foto). Això és degut a que tenen un sistema de "calefacció" en alguns carrers en què fan passar aigua calenta per sota de l'asfalt per tal de desfer la neu. 

Per acabar, us deixo amb unes fotos de la nevada d'avui, 8 d'octubre:

City Pond

Vista de Reykjavík amb el Mount Esja de fons

Suðurgata

Einarsnes (carrer on visc)

GLACIER TRIP

El passat dissabte dia 28 de setembre la Universitat d'Islàndia va organitzar una sortida a la glacera Langjökull, la segona més gran de l'illa després del Vatnajökull. De fet, la universitat té un programa que és diu "Introduction to Iceland" i fa excursions programades en què et porten a fer de guiri. Realment n'hi ha que estan molt bé, com aquesta, perquè el preu és bastant inferior al normal. 

A les 08:00 estàvem al davant de l'edifici principal de la Háskóli Íslands per començar el nostre viatge. La primera parada és de rigor, per la gent que ha d'anar al lavabo i comprar alguna cosa per menjar, però la segona és a Hraunfossar. "Hraun" en islandès significa "lava", i "foss" cascada. I efectivament la primera cascada que et trobes està formada d'aigua provinent de la glacera que surt a través dels camps de lava. Al costat d'aquesta cascada, n'hi ha una de més impressionant, anomenada Barnafoss (la cascada dels nens). Diu la llegenda que es diu així perquè temps enrrere hi havia un pont de fusta (ara inexistent) que connectava el poble amb l'església, i quan dos nens es dirigien cap a casa després de sortir de missa, el pont es va desplomar i els nens van caure a l'aigua i van morir. 

L'aigua sortint d'entre els camps de lava - Hraunfossar

Continuàvem el nostre camí cap a la glacera Langjökull. Ens posem en mig d'un camí entre els camps de lava i mica en mica comencem a veure rastres de gel i glaç fins que arribem al punt que canviem d'autocar. Pugem a uns autobusos amb tracció a les 8 rodes que porten. Un 8x8. Els autobusos són antics camions de la Segona Guerra Mundial que s'utilitzaven per transportar míssils. I ara porten persones al capdamunt d'una glacera, com canvien les coses. 

Un extransportador de míssils, un 8x8

Pujant amunt fa un sol espectacular, el blanc del glaç i la neu ressalta i fa que més d'un es posi les ulleres de sol. El paisatge és esplèndid, elevacions a dreta i esquerra i tot cobert de pur color blanc. Arribem al punt més alt a uns 1450 metres d'altitud i amb 400 metres de neu a sota dels nostres peus. Allà ens expliquen que la neu que estem trepitjant ha caigut aquella mateixa nit i que tardarà 400 anys a ser a la part inferior de la glacera. Això significa que l'aigua que veiem baixar per les cascades anteriors feia 400 anys que havia estat allà dalt on érem nosaltres! I penses que si hi ha alguna cosa que ens preexisteix i seguirà existint després de nosaltres és la natura, i que entre tots ho hem de conservar. I és el que sembla que no seguiran fent en aquesta glacera. Hi ha un projecte per fer uns túnels subterranis (o subgèlids) per sota del glaç. Una atracció turística, encara que impressionant, totalment prescindible. Ens expliquen també que la veritable riquesa del país està allà, al glaç. Els seus diners estan allà. Aquella aigua la faran servir per fer energia, per això l'energia al país és tant barata. El millor d'això? És que són diners que no pots robar. 

A dalt de tot - Langjökull

Temps per gaudir del paisatge (tot i que tenim una boira emprenyadora que va i ve cada 5 minuts) i tornem a baixar. Ens parem a mig camí i ens ensenyen que hi ha zones que tot i semblar que hi ha gel normal, són esquerdes només cobertes amb neu suau, i que si per mala sort poses el peu o no toca et pots enfonsar al mig de la glacera i que és per això que de vegades redueixen la velocitat del cotxe per donar temps a les rodes d'adaptar-se i poder passar sense problemes. Segons ells no han tingut mai cap incident amb això. Posen una zona de seguretat i estem uns moments allà per veure els que ens rodeja. I ara sí, cap abaix i tornem al bus normal. 

Camí de Reykjavík ens parem a Deildartunguhver on hi ha una zona que es pot veure clarament l'aigua calenta sortint de sota terra (hot spring) a més de 100ºC. A la zona ens trobem amb un fet impensable a Espanya. Petites parades on comprar fruita sense venedor, aquí tothom confia en què pagaràs en unes petites bústies que estan situades al costat de cada parada i no passarà res. Impensable a Espanya, com deia. 

Pagaries? - Deildartunguhver

Arribem a la capital. Dutxa d'aigua calenta, descansar i posar-me a treballar en un dels treballs que he d'entregar a final de mes "The EU Reactivity in Weapons of Mass Destruction Policies". Sounds like fun, eh? 

COSES DEL DIA A DIA I PUJADA A L'ESJA

We did it! Esja climbed! - Foto: Susi

 Dissabte passat vam fer una cosa típica dels ciutadans de Reykavík. Pujar la muntanya Esja. De fet, el camí popular és arribar fins a 200 metres abans d'arribar al capdamunt, el lloc és "Steinn" ("La Roca", seria la traducció) i tornar a baixar. Això és degut a que els últims 200m de desnivell són més durs que la resta i has literalment escalar algunes roques. Nosaltres vam decidir escalar fins a dalt de tot. 

El dia començava aviat. Quedàvem amb altres companys a les 08:30 a Hlemmur, una de les estacions principals de bus de Reykjavík. D'allà agafavem el bus número 15 que ens portava fins a Ártún, i d'allà el 56, que ens portaria fins al "Hiking Center". Sortíem de Reykjavík amb sol, i tot i que veiem la muntanya emboirada, teníem l'esperança que durant el trajecte el sol aniria guanyant terreny. Però no va ser així, al baixar de l'autobús estava plovent. Però quan portes quasi dos mesos a Islàndia la pluja acaba esdevenint el més petit dels impediments per fer qualsevol cosa. Tot ben cordat i protegits de l'aigua, fem via. Comencem el trajecte. En principi no ens ha de portar massa estona pujar i baixar, hem calculat que al voltant de les 13:00-14:00 hauríem de ser altre vegada a la parada del bus. 

El trajecte està dividit en tres dificultats. A mesura que vas pujant pots veure uns panells informatius que t'indiquen a quina altitud estàs i la dificultat que t'espera d'allà fins al pròxim punt. Si hi ha una bota, és el mínim, tres és el màxim. El grup es va dividint i alguns estem davant, però ens parem de tant en tant per recuperar-los a tots. Al cap de mitja horeta para de ploure durant uns 5 minuts, però oh, temps islandès, després hi torna, i comença a pedregar! Per sort només són uns minuts i podem continuar la nostra marxa. El camí està bastant marcat de la quantitat de persones que pugen, i això contrasta molt amb el camí al Kaldbakur, on pràcticament no hi havia camí. Nosaltres ens vam trobar dos grups bastant nombrosos i algunes families amb nens petits pujant fins a la "Steinn", no em puc imaginar els dies que fa sol! 

Els panells que et vas trobant. Foto: Susi

Arribem a la "Steinn". Ja hem cobert bona part del camí però queda el més difícil. Alguns del grup decideixen tornar enrrere i ens diuen que ja ens tornarem a trobar a baix. Un grup de 6 continuem la nostra marxa. Però quan baixem sabrem que el camí que estàvem a punt d'agafar era encara més difícil que el que en teoria s'havia de seguir. Per sort hi han algunes cordes pel camí que t'ajuden a pujar els llocs més complicats i hi ha un moment de dubte sobre si havíem de continuar. La boira era molt espessa i el terra relliscava molt. La pujada podia ser més o menys difícil, però la baixada seria molt complicada. "Never mind, we can do it". I amunt que anàvem. I ara ve el moment més emocionant quan puges una muntanya i no veus el cim fins que realment hi ets. I és quan sents que la primera persona crida i diu que ja hi em arribat. Això t'acaba de donar les forces necessàries. I evidentment, fem el cim. Signem el llibre de visites i decidim baixar. De sobte s'ha girat un vent força intens i no volem tenir sorpreses. 

Però ai las, al baixar trobem el camí que en principi s'ha de seguir, i aquest sí que ens sembla molt més fàcil i no tenim problema per baixar. Un cop a la "Steinn", para de ploure i no tornem a tenir pluja en tota la baixada. Realment s'agraeix. En el camí de baixada ens trobem la resta del grup i tornem a ser a baix a la 1 del migdia. Just l'hora prevista. Dinem i a les 13:20 sortia el bus cap a Reykjavík altra vegada. 

Comença la dificultat! - Foto: Susi

Aquí ens separem amb els altres companys, i els 3 de la meva Guesthouse anem al supermercat a comprar. Avui fem sopar conjunt i toca pizza de la casa. Pa de baguette, tomàquet, orenga, frankfurts, peperoni i al forn! Estava boníssim! 

Un cop a casa, dutxa d'aigua calenta i oh! Fa sol. I quan fa sol no es pot dormir ni quedar-se a casa. Mai saps quan tornaràs a tenir-ne. Per tant la meva rutina quan surt, no és altre que sortir al jardí, agafar una cadira, i fer la feina de la Universitat que havia de fer, amb jaqueta, però gaudint de l'energia que et dóna el sol. I treballes molt a gust. Realment el sol dóna una altre cara a la ciutat. Les cases brillen més, és una ciutat més alegre. 

I el final del dia ja us l'he explicat. Acabat de sopar, una mica de cartes i a dormir. Demà toca fer més feina. 

Volia escriure del dia a dia a Reykjavík però s'ha fet tard i haig de tirar cap a casa. Que demà anem al glaciar Langjökull amb un autobús 8x8. Us mantindré informats. 

Fins aviat! 

PD: Recordeu que per Twitter amb el hashtag #UnAnyIslandès podeu seguir moltes coses!

GOLDEN CIRCLE & BLUE LAGOON - UN DISSABTE RODÓ

Guesthouse Pálshús on tour (+ one guest) - At Gullfoss

Des del primer dia que vam estar junts els 4 de la Guesthouse teníem decidit que volíem fer de turistes totals anant a visitar amb un cotxe llogat el Golden Circle. I així ho vam fer el passat dia 7 de setembre. A 2/4 de 8 deixàvem la casa per anar a buscar el cotxe, havíem d'anar a l'oficina que es troba a l'aeroport local de Reykjavík, jo tenia clara la via per on havíem de passar (esquerra de la guesthouse), però un ens va dir que rodejant l'aeroport per l'altre banda era més curt. Era alemany, i qualsevol li porta la contraria a un alemany avui en dia. I ja se sap, les dretes mai són bones. Portàvem mitja hora caminant i encara no havíem arribat. Truquem a l'oficina i els hi diem que ens esperin uns minuts més, que ja arribàvem. Al final decidim anar al BSI (estació d'autobusos) on hi ha una altre oficina de la mateixa companyia i allà ens ho arreglen sense problema. És més, ens donen un cotxe millor que el que havíem reservat sense modificar-nos el preu. Recollim a una altre persona a la Universitat i fem via cap al Þingvellir National Park. 

Þingvellir és el lloc on es va situar el primer Parlament d'Europa l'any 930. També és Parc Nacional per la UNESCO. Al arribar tens unes vistes espectaculars de tot el parc i per endinsar-t'hi has de passar entre les dos falles de les plaques Euroasiàtica i Nord Americana. Cap arquitecte podria dissenyar tal entrada a un parc, a banda i banda veus les roques esquerpades (perdoneu el meu vocabulari geològic, que és nul) que et sobrepassen i segueixes el riu de gent que les travessa sentint-te cada vegada més petit. El parc és gran, i t'hi pots passar 2 hores caminant i contemplant la natura que el rodeja. A més, el temps ens acompanya - això vol dir que no plou, no que faci sol - i et pots recrear una mica més. Però en Philipp ja hi ha estat i ens porta a una cascada que està un xic amagada, però que s'ha de veure. Espectacular, però petita comparada amb el que ens espera unes hores més tard, Gullfoss. 

Þingvellir

Un cop visitat el parc, tornem al cotxe i ens dirigim cap al Geysir, a la vall del Haukadalur. Malauradament el gran Geysir ja no està actiu, però un altre gran guèiser, (podeu veure aquí que la paraula guèiser deriva del gran Geysir), Strokkur, fa les delícies dels turistes ja que cada 5 minuts hi ha una sortida d'aigua bullint. La zona és molt bonica, amb hot spots a tocar l'un de l'altre. El que de seguida notes al entrar a la zona és una olor molt forta, possiblement de l'aigua calenta subterrània (també vam "gaudir" de l'olor a la carretera anant cap al Blue Lagoon). 

Zona del Geysir

Hora de menjar alguna cosa i seguir el nostre camí cap a la cascada Gullfoss. Una caiguda d'aigua impressionant en diversos esglaons, l'últim dels quals sembla que s'emporti l'aigua cap al centre de la terra. Un gran cabal d'aigua produeix el soroll relaxant de l'aigua caient i una mica de vent fa que puguis sentir les gotes a la pell (i acabar una mica xop). A la zona tens diferents accessos des d'on veure la cascada, però sens dubte el més impressionant és el que estàs a 2 metres de l'aigua i la veus amb tota claredat. A principis del s. XX hi va haver molta remurologia al voltant de la cascada ja que es deia que la volien convertir en una font d'energia hidroelèctrica. Malgrat tot, ara està en mans de l'Estat, i per sort, està protegida. 

Gullfoss

Acabat el Golden Circle era hora de tornar cap a Reykjavík. Carretera i manta i una hora i mitja de viatge més o menys. Arribats a la capital (17:00) havíem de decidir si fer alguna cosa més ja que teníem el cotxe fins a les 08:00 del dia següent. En primer lloc decidim passar pel carrer comercial principal de la ciutat, Laugarvegur, amb el cotxe, tal i com si fossim uns joves islandesos més. Tota una experiència. El carrer només té un carril d'un sol sentit, i estàs rodejat a banda i banda de botigues, turistes i locals que passegen per la ciutat. Ja som una mica més islandesos. Però de cop una idea agafa volada, anar al Blue Lagoon. 

El Blue Lagoon és un spa geotermal situat a Grindavík (45 minuts de Reykjavík). Es creu que banyar-se en aquesta piscina d'aigua blava ajuda a combatre malalties de la pell. L'aigua del llac prové de la planta geotèrmica de Svartsengi i es va renovant cada 48 hores. A la zona hi pots trobar saunes, cascades d'aigua calenta, banys de vapor, zona de massatges, bar... tot rodejat de formacions de lava que fan de l'espai una zona privilegiada. Tota una experiència que és un "must do" en la teva estada a Islàndia. A més a més, pel fet de ser estudiants i tenir la targeta del ESN ens fan un gran descompte (l'entrada regular a l'hivern val 33 euros i amb el descompte val 10). Un final relaxant. 

Al cap i a la fi, un dissabte rodó, que va acabar amb un sopar conjunt a casa a base de pasta recordant el dia que havíem tingut.

POST SENSE HISTÒRIA. BUR(R)OCRÀCIA

Feia dies que tenia pendent una nova entrada. Però des de la tornada a Reykjavík no he parat quiet. Molts tràmits a fer abans de començar la universitat. En primer lloc parada a la Universitat. El Háskólatorg és l'edifici principal del campus, és on hi ha el Service Desk, l'Oficina International (on s'ha d'anar per firmar el Confirmation of Arrival i el Learning Agreement) i el Course Registration (a part del bar, la llibreria, aules...), recollida del número de Kennitala (el DNI Islandès) i document confirmant que ets estudiant de la Háskóli Íslands per presentar al registre. El número de Kennitala és imprescindible a Islàndia, te'l demanen fins i tot per anar al lavabo. Sense ell no tens ni accès a l'intranet de la Universitat (de nom Ugla). 

Un cop amb això i els documents que ja portava de Catalunya (certificat de naixement amb anglès, means of support del banc amb anglès, targeta sanitària europea i passaport) cap al registre. Allà no em posen cap inconvenient i puc canviar l'adreça tranquil·lament. Apuntar que allà necessites dades del teu landlord/landlady com ara el seu ID, número de telèfon, nom complert... Una cosa llesta. 

Un cop a casa entro per primer cop a l'Ugla. És totalment diferent a La Meva UdG. Molt més senzill de navegar i de fer les coses. Allà tens accès a l'horari de les classes que fa uns mesos que t'has registrat. És comú haver de canviar cursos i buscar-ne de nous per coincidència d'horaris. A mi m'ha passat i n'he canviat un parell per uns altres que encara semblen més interessants. Però al ser undergraduate student, has de tenir el permís de la facultat corresponent i per això he d'anar al Student Registration perquè em canviïn els cursos. Però tampoc cap problema. 

A l'Ugla pots fer milers de coses. Demanar la targeta universitària, comprar la print quota, per poder imprimir als ordinadors de qualsevol facultat. Aquí no van amb cap mena de targeta, un cop tu entres a l'ordinador de la universitat amb el teu usuari i vols imprimir se't descompta automàticament de les còpies que has comprat per internet. També tenir accès als documents de les assignatures (alguna fa servir el Moodle), registrar el teu ordinador portàtil per poder tenir accès al WiFi de la universitat (sí, no tens accès directe, has de registrar l'adreça MAC, i només amb dos dispositius com ara el mòbil i l'ordinador), guardar arxius al núvol, etc. 

Un cop registre i Universitat llestos tocava anar al banc. Estaré un any per aquí i és més còmode i rentable obrir una compte per pagar el lloguer de la guesthouse. Cap inconvenient. Et demanen el Kennitala (per suposat), una fotografia de carnet per la targeta de dèbit, el passaport i a tirar milles. El dia següent ja tens número de compte i accès al banc per internet (la targeta encara m'ha d'arribar, en principi tarda uns 5 dies). 

Després el passat dimecres dia 28 vam tenir l'Orientation Meeting per als estudiants internacionals. Introducció a la universitat, el que ens ofereixen, campus, edificis, coses pràctiques... Bastant imprescindible assistir-hi per no anar tant perdut a la universitat. I aquí va aparèixer l'ESN (Erasmus Student Network), és una associació d'estudiants que treballa per estudiants Erasmus. Aquí a Reykjavík són bastant actius i fan moltes excursions (i festes), però el bo d'apuntar-s'hi és que et donen la targeta SIM pel mòbil de la companyia NOVA. Aquesta companyia ofereix trucades i missatges gratis entre números de la mateixa companyia, una verdadera oferta ja que tots els estudiants internacionals som NOVA i molta de la gent d'aquí també. I després amb la targeta tens descomptes i ofertes a varis llocs de la ciutat, entre ells un descompte impressionant al Blue Lagoon on pots accedir-hi per només 10€ quan normalment en val uns 40. 

I una cosa que encara em falta per fer, anar a fer-me la targeta anual del bus, realment on estic situat ara no és del tot necessari, però a l'hivern sí que ho serà. Per fer-la has de portar els diners en metàl·lic, una fotografia de carnet en un USB i la confirmació de la Universitat. Per anar a comprar i anar al centre amb el bus és un moment. Però si estàs més al centre de la ciutat no fa falta. La targeta anual val 42500 ISK (uns 270€). Al bus aquí només pots pagar exacte, el conductor no dóna canvi, són 350 ISK el viatge, per tant fer-se la targeta surt molt a compte. La targeta mensual val 9300 ISK. 

I fins aquí els tràmits que he hagut d'anar fent. A part d'això també vam anar al macroconcert de "Of Monsters and Men" on es diu que hi havia entre 15000 i 20000 persones i anem quedant amb els companys de Núpur i els nous que es van fent. Més endavant parlaré dels canvis i coses dels islandesos. 

Ens llegim! 

PD: Perdoneu per aquest post, no explico res, però és interessant per si mai algú que va d'Erasmus vol saber què s'ha de fer... 

PD2: Al banc, al registre, a la universitat... No tinc cap dubte que aquí estan més avançats. Molt més avançats. 

THE 3-WEEK COURSE IN ICELANDIC IS OVER

Myself at some place in Núpur

Last Friday, 23rd of August, we were doing our final exam for the A1 level in Icelandic. That showed that the 3-weeks were over. My first days were a bit complicated, doing new friends, getting to know other students... and I was hoping to finish as soon as possible. But days passed, and every day was better than the one before, and at the end we were like a big family. We did everything together, we had breakfast, lunch, dinner, study together, go hiking together... And it was so good. All in all, these weeks have been a great experience to know other exchange students, but also to discover a little bit more of Iceland, the Westfjords. It's a fantastic place and, unfortunately, it's not a popular destination for tourists. 

The "last dinner" was pretty good, the shows performed by the different classes were amazing, I was in the lowest class, for students that are not used to decline, and don't know any similar languages to Icelandic. But I must say that our show was the best, "Ganga style", "Ganga" in Icelandic means "Walk". We (and particulary my roommate, Michi) did special lyrics to thank our teacher, Óli, for his great teaching. Here it is:

And we also won the Núpur Quiz organitzed by another class! 10L of beer as a reward! Who's the best class now? 

Last dinner

But now it's all over, and tomorrow I start University at 08:20 so I'm going to wake up really early. Hope everything is OK in my home town. 

Sjámst! 

PS: I have posted some photos at FB, you can have a look at them by clicking here

KALDBAKUR (1000m) ASSOLIT

El passat dissabte 17 l'alarma del despertador sonava a les 8 del matí, hora no habitual un cap de setmana aquí a Núpur. A les 10 sortia l'autobús que ens portava cap al Kaldbakur, el cim més alt dels Westfjords amb 1000m. Dutxa, esmorzar, preparar alguna cosa de menjar per la caminada, vestir-se adequadament i cap al bus. 

Allà ens esperava el nostre professor durant aquestes tres setmanes, que també ens faria de guia per pujar al cim. Hi havia molta boira però les previsions apuntaven a que el sol aniria sortint d'entre els núvols a mesura que passessin les hores. Mitja horeta de trajecte i baixem, ens trobem amb el primer obstacle, hem de creuar un riu. Dissabte passat un grup també va passar-hi però no hi havia tanta aigua com avui, ha plogut força durant aquesta setmana. Intentem buscar el lloc amb menys amplitud i menys profunditat i saltem a l'altra banda. Anem pujant, la boira sembla que no vol marxar però tampoc és molt densa. Malgrat tot quan estem a uns 200 o 300 metres d'altitud la suor es confon amb les gotes d'aigua, aquí anem sense jaqueta però amb roba impermeable. Les pendents cada cop són més pronunciades però són camins on podria passar un cotxe, fins aquí no gaire emocionant, fins que arribem als 500m. Mig camí i pausa per menjar alguna cosa. L'Óli ens explica que la vall que hem passat era considerada per autors antics com l'entrada a l'infern. 

Piles carregades i continuem. Aquí és on comença la veritable aventura. Passant pel cim de muntanyes on a dreta i esquerra tenies boira i no podies veure el final de la caiguda, passant per llocs complicats on un peu mal posat et podia fer relliscar muntanya avall. La boira cada vegada era més espessa i la jaqueta ja es feia indispensable, estàvem completament molls, però per sort la roba era impermeable. Fotos les mínimes i amb el mòbil, no veies res més enllà de 3-4 metres i la càmera es mullava de seguida. Arribem als 800m i ja estem molt cansats, realment estem pujant molt ràpidament tot i les condicions meteorològiques i la pendent força pronunciada que estem pujant. Parem un moment per descansar i continuem. Queden només 200m. La boira no et deixava veure quasi bé res, tot et semblava el cim del Kaldbakur, i quan hi arribaves veies que no, que allò no era més que un escaló més. Potser sí que estavem immersos en el camí de l'infern.

Però de sobte sentim que el grup més capdavanter està cridant i celebrant que han arribat al cim. Sabem que queda poc i exprimim les nostres forces. Ja hi som. Són les 14:00. "Great time" diu el guia. Com en totes les muntanyes i cims a dalt hi ha un "llibre de visites" i l'estampa per segellar el que vulguis. Jo trec el mapa i segello el lloc, tal i com vaig fer amb el Myrarfell. Fotos de rigor a dalt i la meva estelada és l'atracció dels altres. La majoria ja sabien tot l'afer Catalunya-Espanya perquè els catalans d'aquí ens estem esforçant a explicar-los la realitat catalana i molts no dubten en ajuntar-se a la foto, foto que pujaré més endavant quan torni a Reykjavík. El cim la boira encara és més espessa i aquí sí que està plovent. Tampoc podem veure més enllà de 4-5 metres i ho fa tot més místic. Les vistes des d'aquí dalt han de ser espectaculars, però aquesta visió també és genial, no saps què et pots trobar mentre camines, i això dóna lloc a tota mena d'imaginacions que fan més curt el trajecte. Estem realment a 1000m? Ha valgut la pena l'esforç? Malgrat que les visions no siguin les millors, podem dir que sí, que ha valgut la pena.

Comencem a baixar, però jo em quedo amb el meu company d'habitació que vol segellar el seu diari personal amb l'estampa i escriure al llibre. Quant ens girem no veiem ningú, tothom ha començat a baixar i no recordem per on hem pujat. La boira ens impedeix veure cap on hem de caminar. Anem cap a una banda però de seguida veiem que per allà no hem pujat. Veiem un cúmul de pedres i anem cap allà. És possible que aquell sigui el camí de tornada. Però no veiem petjades al terra. Decidim cridar, per si algú ens sent. Sentim la resposta que ve des des l'altra banda, però no és possible. Hi tornem. Ara sí, es sent de baix. Comencem a baixar però aquell no era el camí pel qual havíem vingut. Era més complicat, relliscava molt més i havies d'anar molt en compte. Però finalment veiem algun company del grup, ja som amb ells. Continuem la via cap a la vall que ens portaria al bus de tornada cap a l'hotel i el camí està molt més enfangat, has de parar molta atenció per no caure. Passem tots els obstacles i arribem als 500m on el camí ja és normal. Però ara de baixada. Aquí decidim anar pel dret, no fer les zigues-zagues que fa el camí i baixar en línia recta. Això és més ràpid però més perillós. Però m'agrada. El guia es posa a còrrer per la pendent mentre tots baixen a poc a poc. Jo decideixo seguir el professor, corrent. Quina sensació, és única, baixar corrent per un gran pendent, amb pedres, roques i herba i la pluja que et va caient a sobre juntament amb la boira que no et deixa veure gairebé el final. Arribem a la primera parada. Esperem a que tots baixin i ens trobem altre vegada amb el mateix. Decidim tirar pel dret i a còrrer. Ningú més s'hi apunta, realment no sabem el que es perden.

A partir d'aquí és tot camí pla i sense dificultat. Quan estem pràcticament arribant al bus el sol comença a sortir. Però de seguida es tapa, per sort. Arribem al bus i acabem el trajecte. Arribem a l'hotel a les 18:00. Ha estat una gran excursió. Dutxa d'aigua calenta i descansar.

Avui ja queda molt poc per acabar el curs, dissabte ja tornem cap a Reykjavík.

PD: Asia found a very beutiful quartz mineral up there and someone stole it at the Hotel. But we made a good research and we found it again!
PD2: The next post will be in English. 

UNA PETITA HISTÒRIA

Era diumenge, tothom estava cansat de la nit anterior i el matí començava a les 12 del migdia. Alguns esmorzaven, d'altres dinaven, tot depenent de la seva procedència. A la tarda, estudi. Però al cap d'unes hores estava avorrit. Anar a caminar pels voltants de l'hotel era l'única activitat atractiva en aquell lloc remot dels Westfjords. Va a l'habitació, es posa les botes, agafa la jaqueta i prepara la càmera. Està llest. Diu un "see you" als companys que estan al menjador i surt. A fora fa vent, però el sol brilla i no fa gaire fred. Direcció Skrúður Garden. 

El jardí va ser inaugurat oficialment l'any 1909, però des del 1905 ja donava alguns fruits i va deixar de funcionar el 1980 quan l'escola de Núpur va tancar. El 1992 un grup de voluntaris va decidir que aquella bellesa no podia quedar d'aquella manera i van decidir començar a reconstruir-lo. A l'entrada una inscripció que traduïda vindria a ser "Ella planta els fruits, Déu els hi dóna", i l'altre accès està presidit per dos grans ossos de balena tot fent un bonic "semiel·lipse" coronat amb la bandera islandesa al capdamunt. El jardí sembla un oasi per les plantes en un indret on la terra és tant infèrtil. Les hores de treball que hi devia posar Sigtryggur Guðlaugsson encara donen els seus fruits. Al seu interior veus herba, plantes de tot tipus i petites plantacions de fruites que pots anar seguint per petits caminets de pedra que conflueixen en un mateix que va a parar a font que històricament servia per regar el jardí, l'aigua arribava a 7 metres de distància. 

Passa el jardí i continua pel camí fins a trobar una valla per impedir que els xais que volten per la zona puguin accedir a les flors. La sobrepassa i continua. No hi ha ningú, només muntanyes a banda i banda, amb els animals de rigor i ell passant per la "vall". El vent no bufava en aquell indret i només sentia les seves passes i com passaven els segons al seu rellotge. A la seva esquerra tenia un petit rierol que s'anava alimentant amb l'aigua que baixava de les muntanyes on encara hi ha algunes plaques de gel del llarg hivern islandès d'enguany. És bonic, perquè es creen petites cascades la música de les quals trenca amb el silenci de la zona i ajuda a crear una agradable melodia: passes, broques i cascades. 

Amb tot això, s'havia oblidat completament que portava la seva càmera a sobre, i decideix fer-se una foto al cim d'una pedra, queda fosca, però li és igual, la brillantor que li ha aportat aquesta caminada ho compensa. Ja la retocarà amb l'ordinador. Decideix continuar una estona més, i pensa, pensa en el que li espera aquest any i el que ha deixat a la seva ciutat. Les notícies que li van arribant són bones, cosa que no el fa estar trist. Tot funciona, tot rutlla, tot segueix igual, però no per ell, s'haurà d'adaptar a una nova Universitat, fer nous amics, conèixer la ciutat, adaptar-se a la completa foscor de l'hivern quan ha estat uns anys treballant a la platja amb un sol de justícia, a no veure la seva gent... És un repte, i està disposat a assumir-lo. Som-hi, mitja volta i cap a l'hotel. Ha agafat forces. Saluda de nou als companys, sopar i descansar. Demà torna a tenir classe. 

PRIMERA SETMANA A NÚPUR, COMPLETA!

Avui acabem la primera setmana a l'Hotel Núpur, als Westfjords. Aquesta és una zona que no solen visitar els turistes, no forma part de la ringroad, la carretera que rodeja tota l'illa. Com ja vaig dir, estem al mig del no res i al no res no hi ha ningú. Només nosaltres i uns camioners que estan construint alguna cosa prop de la costa. Això té els seus avantatges i inconvenients, avantatges perquè pots gaudir de la natura com segurament no es pot fer gairebé mai, i inconvenients perquè no hi ha les facilitats a les que estic acostumat a la ciutat, però he vingut a viure un any diferent, i aquí estic. 

Dijous vam pujar a una muntanya que hi ha al costat de l'hotel. Dificultat baixa per pujar, alta per baixar. Vam pujar per l'ala est i mentre anaves pujant podies veure la grandesa del fiord on estem. Estava ennuvolat, però era increïble igualment. Arribem al pic, hi ha una caixa que conté una llibreta que és com un llibre de visites i un segell. Trec el mapa dels Westfjords i segello la zona on estem. Cim assolit. Algunes fotografies de grup de rigor i cap avall. Però no baixem pel mateix lloc, caminem per la cresta i arribem al final. Sembla que no hi ha altre manera que anar cap avall, el camí no és tant planer com ho era a la pujada i havíem de lliscar per les pedres tal i com si llisquéssim per la neu a l'hivern. De fet, cada vegada que anem a caminar no puc parar de pensar com ha de ser tot això nevat, si ara és genial, a l'hivern deu ser frábært! Quan ja som abaix i pensem que tot serà fàcil fins a l'hotel ens trobem que per arribar-hi hem de creuar una petita riera que conté l'aigua que baixa de les muntanyes per arribar al mar. Botes fora, pantalons amunt i peus a l'aigua. Riu creuat. I ara sí, via fins l'Hotel. Sopar i parlant amb els altres estudiants. 

Divendres tocava anar a Ísafjörður, on fem part de les electives, que vindria a ser com una mena d'optatives. De les dos possibles, jo només en feia una, i em vaig prendre les dos hores per anar a fer un volt pel poble i comprar quatre coses que feien falta per viure al no res. Optativa feta i cap a Suðureyri. Allà hi feien l'Act Alone Festival. Es veu que en tota aquesta zona només han tingut un actor famós, i aquest festival es per rememorar-ho. Tres actuacions, dos monòlegs i un concert. Tots protagonitzats per una mateixa persona. El primer va ser genial, How to become Icelandic in 60 minutes. Del concert vaig escoltar un parell de cançons i vaig anar a sopar al bar del poble. No hi havia ningú, l'esdeveniment era molt important i tots estaven al concert. Entrepà calent de pernil i formatge tot contestant els WhatsApps de la gent que encara pensa amb mi a Girona. De sobte, entren 7 o 8 dones d'uns 50-60 anys i em pregunten si es poden seure a la meva taula. No m'hi puc negar, elles són les locals, jo un estranger. S'assenten i comencen a parlar entre elles i una es dirigeix a mi preguntant com em dic, d'on vinc... Molt simpàtiques. Jo parlava l'islandès que sabia fins al moment i amb anglès. És genial com tothom a Islàndia sap anglès. Grans, petits i mitjans. Igual que a Espanya, eh? Anem al segon monòleg, i 45 minuts de bus cap a Núpur. Són les 2 de la matinada, a dormir. 

Dissabte a la tarda amb un petit grup fem una expedició cap a dues granges abandonades a hora i mitja de l'hotel. Alviðra i Gerðhamrar es diuen. La història diu que el granger d'una de les dues un dia es va tornar boig i va matar la seva família i la de la granja del costat. Des de llavors aquest lloc està abandonat i ningú hi vol anar. D'altra banda, tampoc em sembla tant estrany. No hi ha res al voltant. Encara menys que on estem nosaltres. És impactant arribar i mirar a través de les finestres, perquè encara es pot veure la taula del menjador, la cuina... Si t'imagines el que va passar, un calfred et recorre el cos. 

Deixant de banda el que hem anat fent cada dia és interessant també algunes coses "islandeses" que hem après:

• Els islandesos tenen com una llista de noms que poden posar als seus fills i filles. Si el nom que li vols posar no està a la llista, doncs no li pots posar. I si realment ho vols, ho pots demanar, amb la característica que el nom s'ha de poder declinar. 
• Moltes cases tenen el màstil per posar la bandera del país. Bandera que representa el foc (vermell), l'oceà (blau) i el gel (blanc). Això és bàsicament per dues coses, en primer lloc per demostrar l'orgull pel seu país. I en segon lloc per informar si són a casa o no. Si hi són, bandera hissada, si no, avall. 
• Les piscines. Les famoses piscines termals d'Islàndia. Quan hi entres t'has de dutxar. Literalment. Amb el banyador tret t'has de dutxar amb sabó. Això és el que ens han dit, es veu que abans era més rigorós però ara no tant. Aquí tenen les dutxes a les piscines per utilitzar-les, no només per passar-hi per sota com normalment es fa a les piscines de Catalunya. 
• Parlar del temps no és tant tòpic com a casa. Pot ser un perfecte icebreaker per començar a parlar amb un islandès. Es veu que en parlen molt sovint. Aquest és un estiu estrany, es veu que és massa fred i està plovent més que altres anys. Aquí avui ha sortit el sol, però des de dimarts que no el veiem.

Res més, divendres va fer una setmana que vaig marxar i de vegades et poses al llit i penses que l'endemà, agafant el cotxe, podràs anar a veure la família i els amics.

Bless, bless! 

PD: Com ja vaig dir, no puc passar les fotos a l'ordinador, quan torni a Reykjavík prometo que ho faré.